Estic malalt

He caigut malalt. El meu cos ha dit prou, fins aquí. Volia hivern per poder abaixar el ritme? Doncs dues tasses. D’aquell hivern que et deixa les mans fredes, peus glaçats i no saps com posar-te per treure’t de sobre el malestar, o almenys reduir-lo una miqueta. 

Mocs a totes hores, això de no poder respirar cansa molt. Als vespres sentir mal als ossos, com quan era petit i em feien mal els ossos perquè m’estaven creixent i estirant-se, doncs semblant. 

Fer menys, sí que he fet menys. Ho demanava per escrit fa una setmana, i la vida m’ho ha portat, sens dubte. No és com havia imaginat, la veritat, però la vida m’ha portat això ara. Haver-ho especificat millor què volia i què no!

«Millor estar malalt ara que en dos mesos!», em ve al cap. Il·lús de mi, com si pogués controlar quan em poso malalt i quan no. O com si posar-m’hi ara, volgués dir que no m’hi posaré en dos mesos! 

Rendir-me mica en mica. Entregar-me al que hi ha. Fer només lo imprescindible. Lo que tinc energia per assumir, i quan s’acaba l’energia, quietud. Descans. Deixar-ho. Ha estat i està sent un reset. Una reconfiguració. Un aprendre a descansar, perquè no hi ha més remei, perquè l’energia no dóna per més. 

Setmana 34, aquesta setmana havíem de començar a fer el massatge perineal. Serveix per reduir el risc d’esquinçament de teixits durant el part, una de les pors de la Mariona. Sabeu qui l’ha fet el massatge? Nosaltres, no. Ni jo a ella, ni ella a ella mateixa. Si ho haguéssim posat al habit tracker seria un 0 de 7. Lo contrari a fenomenal.

Sostenir la culpa que m’apareix per no estar cuidant prou a la Mariona. Perquè ella m’està cuidant a mi i no al revés, com dins del meu cap hauria de ser. Voldria fer més, però no puc. 

I em fot ràbia que les hores que estic millor d’energia, sovint els matins, les dedico a fer tasques de la feina. Complir professionalment, passant per davant del propi benestar i el de la família. Prioritzar les tasques productives per sobre les reproductives: patriarcat en estat pur, mandat de la masculinitat hegemònica. Tots els vells patrons activats sense que ni me n’adoni. 

«Per sort, estic malalt jo i no pas la Mariona» em ve al cap. Una llum que mostra com les prioritats ja han anat canviant. Ja no sóc el centre de la meva vida. Ja ho és el Luar. Tan clar com l’aigua. 

Estic malalt i no hi puc fer més. I això em desespera. Doncs a sostenir el desesper fins que amaini aquesta boira enganxifosa que no m’hi deixa veure ni fer gaire res. 

PD: volem parir el Luar a casa, ens hi pots ajudar fent una aportació a https://www.gofundme.com/f/parir-el-luar-a-casa.