Ser un gat

Ahir vam fer el segon i últim dia del curs de preparació a la mapaternitat de l’Imma Sàrries a l’Espai La Tribu de Vic. Pla de part, emergències obstètriques, pors del part i del post-part, rol de la parella/acompanyant durant el part, lactància, posar bolquers, porteig… 8h a fondo que m’ajuden a prendre distància i veure-ho tot més clar.

Preguntar-nos amb total honestedat:

“Mariona, tu vols que jo hi sigui al part?”

“Adri, tu vols ser-hi al part?”

Sabent que tota resposta és benvinguda i que ens estimarem igual. Sense donar per fet que perquè siguem parella, jo seré l’acompanyant en el part. 

L’Imma comparteix que històricament fa relativament poc que els homes hi són presents com a acompanyants als parts. Temps enrere, era cosa de dones. Un espai no mixt on tot quedava entre dones: la mare que dóna a llum, sa mare, la llevadora, potser l’àvia, potser la germana gran… Són qui més bon suport es podien oferir, també per haver viscut l’experiència en carn pròpia. Venim d’aquí.

Què hi fotem ara els homes en els parts, si no en tenim ni idea de com funciona tot plegat? Ei, i és normal que ens sigui aliè eh! No n’hem après enlloc, tot i ser una experiència essencial per a la vida! 

Hem arribat fins aquí a través de l’externalització de la salut. Que els temes de salut, sent el part un d’ells, siguin tractats en hospitals per professionals de la salut. Més fàcil, menys responsabilitats, no cal saber-ne casi res perquè tot ho fan altres basant-se en protocols. Uns protocols que porten a fer un seguit de proves preestablertes i unes rutines d’actuació que no sempre tenen sentit. Però sense indagar una mica més, ni te n’assabentes de tot això. Sota el lema “ho fem pel bé de la criatura”, com vols qüestionar res? 

Parir a casa és qüestionar-nos-ho tot i començar de zero. Aprendre sobre tots aquests protocols, proves i intervencions que es fan a la criatura, per decidir nosaltres si els hi veiem sentit i els hi volem fer, o no. Assessorades per una llevadora, una professional de la salut, que ens guia, però no ens imposa. Que ens informa dels riscos que comporta de cada acció que fem i cada acció que no fem. Per mi, té més sentit que sigui així. I d’alguna forma, fa que m’ho senti tot més meu. No ens ho fan, ho fem. 

Quina és la meva funció com a parella en el part? “Ser un gat”, diu l’Imma. Com??? Sí, ser com un gat: ser-hi, tenint la capacitat de ser-hi sense que se’l vegi, sabent que quan el necessites hi és, que s’apropa en silenci i que no se li escapa res del que passa a la casa.

“Les dones embarassades poden tenir dolor i no estar patint”, comparteix l’Imma. Em peta el cap: per mi, dolor i patiment van de la mà, són inseparables. En els homes és així, i per això ens costa tant d’entendre i de sostenir veure la parella parint cridant de dolor. Però és normal: parir és dolorós, el dolor té la seva raó de ser en el part, i és un dolor finit que s’acaba amb el naixement. Què fort tot plegat!

Vull ser present al part i estar obert a satisfer tot el que necessiti la Mariona. Vull veure la nostra criatura néixer. Amb tot el que impliqui i acceptant que naixerà on vulgui: desitgem que sigui a casa nostra, però acabarà sent on calgui.

I em sorprèn quan l’Imma remarca: i per estar present i disponible, cal estar descansat! Sí, cert, és la meva responsabilitat gestionar el meu pre-part, i això també implica dormir per tenir energia quan sigui necessari. 

M’agrada quan prenem perspectiva de tot plegat: la meva tasca més important no és en el part, és en el post-part. El part passarà igual, hi sigui jo o no hi sigui. Ara bé, en el post-part, encara que l’important segueixen sent la criatura i la mare, no sobreviuen sense la parella, ens fa notar l’Imma.

La mare que acaba de parir s’ocupa d’ella i de la criatura. La parella s’ocupa de tota la resta, de fer rutllar la casa. I per poder fer tot el que implica això, també cal dormir. L’Imma ens diu que en el post-part, la Mariona tindrà unes hormones que li permetran dormir a trompicones, discontinuadament. Jo no, i sé que puc pillar molt per aquí. Ja veurem com ho anem gestionant, aniré informant, si és que puc 🙃

M’adono que abans del curs amb l’Imma, tenia com a horitzó el dia del part, aquest era l’objectiu on arribar amb el compte enrere de 40 setmanes. I l’Imma va deixar anar aquesta frase: “tot s’acaba el dia del part NO, tot COMENÇA el dia del part!”

Quan vam anar a viure juntes amb la Mariona, vam trobar un equilibri en els espais, en les rutines, en el repartiment de tasques… La criatura ho farà saltar tot pels aires, aquest equilibri es perd. L’Imma comparteix que dedicar energia a intentar que torni és inútil, no val la pena pretendre recuperar-lo. 

Més val acceptar que la Mariona dona haurà passat a ser Mariona dona i mare. L’Adrià home haurà passat a ser l’Adrià home i pare. I posar l’energia a crear una nova relació entre nosaltres, un nou equilibri, que no serà estàtic sinó que anirà evolucionant amb el temps a mesura que vagi creixent la criatura. Veure’ns com a mare/pare de la criatura, i també trobar els espais per veure’ns com a parella.

Apareix una acceptació profunda en mi al final de tot del curs. Una sensació de què ja ho tenim tot, tot ja està dins nostre, i no cal fer res més. Arribarem al part amb tot lo que tenim, i amb tot lo que no tenim, amb tot lo que som, i amb tot lo que no som. 

La criatura ens ha escollit per viure allò que ha de viure amb nosaltres. I això em porta a sentir una pau interior relaxada. No hi ha res més a fer, ja ho tenim tot. Som els millors pares per a la nostra criatura, per això ens ha triat 🥰

I naixerà de la manera que vulgui néixer. No ho triem nosaltres, pretendre controlar-ho seria enganyar-nos. Que sigui com hagi de ser.