Es diu Luar

Sí, el nostre fill es diu Luar, ho has llegit bé. LU-AR, la R final es pronuncia. És un nom que ve del gallec i del portuguès, on Luar significa “llum de lluna”. Ens agrada que sigui un nom connectat a la natura. La llum de lluna és la llum del sol reflectida a la lluna. Si el sol representa el masculí, el pare, i la lluna el femení, la mare, en el Luar hi som totes dues.

El nom de Luar el va descobrir la Mariona perquè una amiga d’una amiga li va posar així al seu fill. A l’agost de 2023, quan vam saber que la Mariona estava embarassada, vam començar a imaginar-nos noms que ens agradaria posar-li a la nostra criatura, i quan me’l va compartir ja em va agradar molt.

No és tan fàcil com pot semblar triar el nom del propi fill o filla. Sé que el nom pot representar una gran llosa, sigui perquè és escollit per seguir amb la tradició familiar, o perquè és posat per substituir algú que ha mort recentment, o per altres raons que poden pesar sobre la criatura. Jo no volia posar-li cap càrrega a través del nom, o almenys no més càrrega que la que ja li posaré inconscientment per ser el meu fill. 

Si la criatura tenia penis, teníem clar que ens agradava molt el nom de Luar. En canvi, si hagués tingut vulva no teníem tan clar com posar-li. I mira que Luar és prou neutre! Però a nosaltres ens sembla més de nen, i a més dient “la Luar” no ens agrada com sona “la Lu…”. 

Més endavant ja decidirà quina identitat de gènere escull i quin pronom vol que la gent utilitzi per adreçar-s’hi, però d’entrada nosaltres com a pares escollim que sigui “el Luar”.

Sabem que Luar és un nom poc comú a Catalunya, segurament no es trobarà amb gaires altres Luars. No l’associem a ningú que ja coneguem, el nom no ens fa pensar en la personalitat d’algú que es diu igual; d’alguna forma, és nou a estrenar. Això ens agrada perquè fa el nostre fill més únic, més ell, amb identitat pròpia.

Més enllà del significat de llum de lluna, també m’agrada el nom de Luar perquè es diu igual en català, en castellà i en anglès. Ho trobo pràctic, m’agrada que tot i canviar de llengua, no canviï massa la forma d’anomenar-lo.

L’ordre dels cognoms que hem escollit és primer posar el meu (Sonet) i després el de la Mariona (Illa). Luar Sonet Illa, aquest és el seu nom complet. 

No m’agrada la tradició patriarcal de posar per defecte primer el cognom de l’home i segon el de la dona. Ens ho vam qüestionar profundament, jo estava més que d’acord en posar-li primer el cognom de la Mariona i segon el meu, però hi havia un inconvenient: Luar Illa és molt fàcil que es converteixi en Luarilla, i que rebi mofes per això. Estalviar-li que se’n rigui d’ell dient-li Luarilla és una raó de pes que ens ha portat a decidir posar-li com a primer cognom el meu. 

Escrivint tot això sembla que estigui tot pensat i calculat, però la veritat és que ha estat un procés poc estructurat: un dia ens venia al cap un nom i el compartíem, algun altre dia estàvem inspirats i fèiem una pluja d’idees, també vam fer lo típic de llegir llistes infinites de noms per internet… 

No vam posar per escrit els requisits a complir pel nom del nostre fill, però mirant-ho amb perspectiva, veig que sí que teníem uns quants criteris clars que hem prioritzat per triar el nom:

• Que tingui un significat que ens agradi, que li veiem el sentit i que ens hi sentim properes. Connectat a la natura, millor.
• Que trobem bonica la seva sonoritat, que ens agradi com sona.
• Que sigui curt i ràpid de dir, de màxim dues síl·labes.
• Que sigui poc comú, que no n’hi hagi molts ni que l’assignem a la personalitat d’algú que ja coneixem.
• Que soni igual o molt semblant en català, castellà i anglès.
• Escollir-lo tenint en compte com sona junt amb el primer cognom.

Et voilà, d’aquí va sortir Luar 😊

El següent punt a considerar és quan dir públicament el nom. Quan és el millor moment per començar a escampar-lo? En aquest tema, la Mariona i jo hem diferit. Ella l’hagués esbombat als quatre vents ben aviat, ja al primer trimestre. 

En canvi, jo he preferit no dir-lo i mantenir-lo setmanes en la intimitat. No pas per por que algo no anés bé i el perdéssim, al revés, si hagués sigut així segurament hauríem compartit el nom per poder-nos-hi referir públicament i ser acompanyades en el dol.

Fins fa poc no era 100% segur que la criatura tingués penis, ens ho van confirmar a l’ecografia que vam fer a mitjans de desembre, per això tampoc era segur el nom de Luar. Tot i així, ja ens havien dit des de l’eco del primer trimestre que semblava que tingués penis de forma bastant categòrica, així que sí que anàvem bastant encaminades.

Hi ha algo profund en mi que m’ha portat a voler conservar el nom en la intimitat, només compartint-lo amb el meu fill i la Mariona. Tant amb el nom com amb molts altres aspectes de la criança, tinc clar que vull compartir amb altres persones només el que decideixi conscientment i deliberadament compartir. 

Vull mantenir una àrea inaccessible per a altres, una àrea privada, un espai d’intimitat que no sàpiga ningú més. Això ho fa més especial, penso que fa que hi hagi un vincle més profund i un espai de seguretat extremadament valuós. 

La Mariona m’ha respectat molts els meus tempos i no l’hem dit fins fa poc. Durant setmanes hem tingut temps per anar-li dient Luar al nostre fill, sempre dirigint-nos-hi a través de la panxa de la Mariona. Al principi em costava, era raro. A mesura que li hem anat dient, repetir-lo ens ha anat reafirmant. Ja va tenint personalitat pròpia, ja m’hi dirigeixo d’una certa manera. I després d’això, és quan ho hem compartit amb la família i amistats.

Va ser per Nadal quan ho vam començar a escampar, a la setmana 23 d’embaràs. En un primer moment, al dir-lo a tota la família jo estava nerviós, neguitós. Reconec que tenia por per com se’l prendrien i que no agradés. En el fons, em feia por que no fos acceptat. Sé que això prové de la meva tendència a necessitar validació externa, temazo que he treballat i segueixo treballant a teràpia. Així que vaig respirar profund i vam compartir-lo de la manera que vam considerar més convenient.

Al principi va causar una mica de xoc per no ser un nom gens habitual, però ben aviat vam notar l’escalf de tota la gent propera que ens estima, i que també ja estimen al Luar 🥰

Dir-lo en veu alta a altres i escoltar com altres el diuen em va impactar molt: de cop i volta, es fa tot molt més real. Més viu, va prenent més forma, no només per com m’hi adreço jo, sinó també m’adono de com altres s’hi adrecen. És tot un viatge.

Si ets pare i estàs esperant una criatura, desitjo que no tinguis pressa per trobar el nom i et respectis els tempos que necessitis per fer-lo públic. De vegades, no es tracta de buscar un nom, sinó estar obert a què el nom et trobi a tu. 

I comparteix-lo quan tu vulguis. Desitjo que et permetis no dir-lo si encara no ho vols, si encara no n’estàs segur, si necessites més temps: és normal, valida-t’ho! No te l’estimes menys per no dir-lo encara, pots dir-lo quan et sembli. Això és cuidar-te i és cuidar-vos.