De parella a família

Passar de ser dos a ser tres. I tot el que canvia en aquest impàs, tot el que implica. Perquè sent honest, ja vaig assumint que sóc pare, però sentir-me família és un pas més enllà.

Quan s’és família? Perquè dues persones que estan juntes, fins i tot si s’han casat, jo les segueixo veient com a parella. Em costa anomenar-les família, se’m fa raro.

És cert que aquesta mirada està totalment esbiaixada per l’educació rebuda i per la meva socialització, en què la imatge tradicional de família inclou dues persones adultes (típicament pare i mare) i almenys una criatura. 

Des dels feminismes s’ha contribuït a ampliar la mirada, reconèixer i normalitzar altres opcions de família: família monoparental, família en què les dues persones adultes són del mateix gènere… Amb el temps també s’han normalitzat famílies reajuntades, en què les persones adultes tenen criatures de parelles anteriors.

La veritat és que la Mariona i jo vam iniciar la relació de parella tenint molt clar que volíem tenir una criatura. Tant ella com jo havíem estat amb parelles abans, tant relacions tancades com obertes, en què tenir un bebè no era volgut per l’altra persona. Va ser un descans trobar-nos i que les dues tinguéssim clar que volíem viure aquest projecte tan bèstia que és tenir una criatura. D’alguna forma, la criatura ens va ajuntar com a parella. 

Alhora, això va més enllà de la parella. Deixant-m’ho sentir, m’adono que l’arribada de la criatura és la que canvia la concepció de tot plegat i fa que em senti família amb la Mariona. Perquè implica repensar-ho tot: és reorganitzar la casa, el temps, les tasques, la feina, les amistats, els plans… La relació que tenim! I no només quan neixi, ja està passant ara.

Tant la Mariona com jo hem percebut la por d’algunes amistats que ens allunyem. Que ens distanciem. Que quedem menys, parlem menys. Que ja no estiguem en la mateixa onda.

Sí, cert, indubtablement canvien les coses. Tenir una criatura implica posar la vida de cap per avall. I canvia per sempre, no hi ha marxa enrere. Sí, ens serà més fàcil fer plans amb amistats que tinguin criatures. Tendirem a donar-nos suport entre persones que estiguem en les mateixes. 

Hi ha una part d’acceptació que això passarà i que les amistats canvien, i hi ha algo en mi de creure que tenir aire fresc, tenir converses que no siguin d’embaràs o criança, també em farà bé. Escampar la boira, un respir entre tanta mapaternitat. Ja ho veurem, ja ho aniré compartint per aquí 😉

L’altre dia vaig veure un vídeo que reflexionava sobre el fet que abans de casar-se, molta gent fa això de fer un comiat de solter/a/i. Però en canvi, al passar a ser família no es fa un comiat de parella, i en el vídeo es deia que potser s’hauria de fer al 7è mes d’embaràs. 

Per mi i tal com ho veig ara, crec que això és clau: no acomiadar-nos com a parella! Al revés, poder-nos seguir trobant com a parella, tot i ser família. Fins i tot tenint en compte tot el temps que dedicarem a la criatura, no deixar-nos de veure com a parella. Desitjo que trobem la manera de generar espais de parella sempre que ho necessitem.

De fet, en el nostre cas, com a parella gairebé mai hem estat soles ella i jo, sinó que sempre hi ha l’Appa, la nostra gossa. Tenim incorporada la convivència amb ella en la dinàmica de parella, els hàbits que requereix. L’excepció ha estat la lluna de mel, que la vam deixar amb els pares de la Mariona (merciiii!). Amb la criança també és així: què bé que ens anirà tenir les nostres famílies d’origen disponibles i disposades a donar-nos un cop de mà!

Crear una família és, també, crear tradicions pensant en un futur, quan hi hagi la criatura. Per Tots Sants, n’hem creat una. La primera edició, encara amb la criatura a la panxa. La nova tradició consisteix en això:

• Al vespre del 31 d’octubre, evitar encendre llums i posar espelmes per tota la casa, per mantenir l’ambient de recolliment i entrada en la foscor. 
• Crear un altar amb imatges de familiars que han mort i dedicar una estona a tenir-les presents, recordar com eren i agrair-los el que van fer. Gràcies a elles, som aquí. 
• Mirar la peli de Coco menjant crispetes al curry i crema de carabassa i moniato. 

Ahir va ser la primera vegada que ho vam fer, em va encantar i ojalá l’any que ve ho repetim amb la criatura fora de la panxa de la Mariona 😊

Perquè com a pare, aquest és un tema important que se’m va fent més i més present en els darrers dies: encara em sento lluny de la criatura. No me l’acabo de sentir meva, pròpia. Em costa sentir-m’hi proper.

Primer, això em costava d’acceptar. Com és que no me la sento propera? Me l’estimo, però hi ha algo que no acabo d’arribar-hi, de veure-la, de connectar-hi. Però si és meva, ve de mi! Jolín, per què no hi connecto encara? Em molaria que no fos així!

Donant-hi voltes, m’ha calmat adonar-me que aquesta és una gran limitació dels homes pares (inherent a les persones no gestants): no portem la criatura a dins. I això fa que no l’estiguem tocant. Inevitablement, no hi estem en contacte directe. 

A això s’hi afegeix que no hi ha canvis físics en mi. No noto les conseqüències del seu creixement en mi, així com la Mariona sí que nota canvis físics (encara que siguin majoritàriament malestars). 

Aquesta reflexió m’ha ajudat a calmar-me. A acceptar que hi ha algo d’irreal, de no-realitat, de no arribar a connectar-hi, i que no arribarà fins que neixi. I que tot canviarà quan vegi a la criatura, quan la toqui, quan hi estigui en contacte físic, quan estiguem pell amb pell. 

Fins llavors, accepto que hi ha una part en mi que no acaba d’arribar-hi. Perquè és la primera vegada, perquè no he viscut mai res semblant, perquè tot això és molt fort i costa d’assimilar. I tot va al seu ritme. 

Soc expert en voler anar més ràpid del que toca. No cal preocupar-me, es tracta de deixar fer a la natura el seu camí. Expressar-se al seu ritme. I hi confiar-hi, no cal que faci res jo, ja s’està fent tot dins el cos de la Mariona. És aquest no-poder-fer-res, aquest no-depèn-de-mi que em deixa fora de joc. Acostumat a l’acció, això em desconcerta. I alhora, quin descans, què bé que no depengui de mi! Per molt que em costi d’assimilar. 

Setmana 15, suma y sigue!