Fa temps que dono voltes a aquesta pregunta. A primer cop d’ull pot semblar poc rellevant en quin moment precís un es comença a sentir pare; el que importa és que exerceixi com a tal quan toca. Però a partir de quan toca fer de pare? Em sembla essencial indagar quan un pren consciència de la pròpia paternitat, perquè afecta enormement en l’àmbit personal, de parella i també en l’esfera social.
Un enfocament a aquesta qüestió és el que sintetitza l’eslògan “quan neix una criatura, neix un pare”. Ras i curt: es comença a ser pare quan neix la criatura. Té la seva lògica: tot lo previ al naixement és la gestació de la paternitat, igual com també és la gestació de la criatura.
Aquest enfocament és el més comú i socialment acceptat. Per això la gent em pregunta “quan et queda per ser pare?”, com un equivalent a “quan naixerà la criatura?”.
Aquest dijous passat vam acabar el grup al CAP del qual vaig parlar en aquest article. Oficialment s’anomena “grup de preparació a la paternitat”. El díptic informatiu especifica “Els grups de preparació a la paternitat van dirigits a futurs pares…”. No és d’estranyar que el grup de WhatsApp que hem creat es tituli “Grup de futurs pares”.
Discrepo totalment: per mi, JA SOM PARES. És un grup de pares, no pas de futurs pares.
Parlar de la paternitat en futur, com algo que passarà quan neixi la criatura, és una forma de no acceptar la paternitat present, les responsabilitats que comporta vers la parella i socialment, i els canvis que cal que fem prèviament al part. No som només espectadors d’una panxa que creix, tenim un altre paper més enllà de preparar-nos per a la futura criança quan hagi nascut el nadó.
Si comencem a fer la preparació a la paternitat al 2n trimestre d’embaràs, anem tard. Tardíssim. El Departament d’Igualtat i Feminismes ja pot posar tota la pasta que vulgui per fomentar la corresponsabilitat en pares, que si ens seguim prenent que la paternitat comença quan neix la criatura, és obviar la responsabilitat dels pares en tota la fase prèvia.
Dit d’altra manera: trobo que cal canviar l’estratègia i que la preparació a la paternitat comenci quan un té clar que vol tenir una criatura i la comença a buscar. No pas quan ja està creixent dins el ventre.
Això implicaria millores en l’acompanyament emocional a la persona que està gestant, entendre més tot el que li està passant, assimilació dels nous rols de cadascú, veure la importància del repartiment equitatiu de les tasques de la llar, connectar amb les pròpies necessitats i emocions, revisar la relació amb el propi pare, adonar-se de patrons conductuals en la família d’origen, fer el dol de l’home no-pare que s’era abans, donar la benvinguda a la nova etapa d’habitar aquest món com a pare… I tantes coses més ultra rellevants que s’obvien, que queden invisibilitzades i que després fa que anem como pollo sin cabeza amb la paternitat!
Quan comença una dona a ser mare? No és pas quan neix la criatura, sinó bastant abans, almenys quan es queda embarassada! El fet de tenir la criatura a dins, que li vagi creixent la panxa, que hi hagi canvis d’hàbits durant l’embaràs (beure, fumar, alimentació, cicle menstrual…) deixa clar que ja hi ha hagut el canvi, ja ha passat a ser mare.
En pares perquè no és així? És veritat que no portem a la criatura a dins, ni canvia físicament el nostre cos, ni ens cal canviar d’hàbits durant la gestació. Però no assimilar la paternitat prèviament al part té unes implicacions futures bestials: anar desacompassats amb les mares, elles anant sempre dos passos per davant… La càrrega mental comença aquí, en anar tard en acceptar la pròpia paternitat i que en segui més conscient l’altra que un mateix.
Quan vaig començar a ser pare? Als 26 anys, quan a un amic li vaig confessar en sèrio (i amb certa vergonya) que m’agradaria tenir fills/es en un futur? Als 28 anys, quan vaig plantejar-me per primera vegada com tenir un estil de vida on fos viable tenir una criatura? Als 30, quan vaig acabar la relació de parella amb la meva ex perquè ella tenia clar que no volia tenir criatures i jo tenia clar que sí?
Va ser al Vipassana de fa un any, quan em va venir la revelació que havia arribat el moment per mi de ser pare i no calia esperar més? O quan amb la Mariona vam acordar que es reduís la seva jornada laboral per donar espai a què es quedés embarassada?
Vaig començar a ser pare quan vaig ejacular per primera vegada dins la Mariona sense utilitzar condó? O va ser quan vam començar a mirar-nos els dies que ovulava i era més fèrtil? O va ser el moment de la fecundació de l’òvul, quan ella es va quedar embarassada?
No sé quan es comença a ser pare i actuar com a tal, però tinc clar que és molt abans del naixement de la criatura. Crec que és més una transició que no pas un canvi que passa de la nit al dia, tot i que el detonant sigui la confirmació de l’embaràs.
Per això quan em pregunten “quan et queda per ser pare?”, jo responc que ja fa temps que ho soc. I que si el que volen és saber quan naixerà, dic que no sé: ho farà quan li vingui de gust sortir, pels volts de Sant Jordi.
Alhora, no negaré que fins que no neixi no acabarà de ser real del tot. I accepto que hi haurà mil aspectes de la paternitat que només entendré quan hagi nascut i m’hi trobi, i està bé i és genial que sigui així.
Penso que mai s’està preparat del tot per ser pare, perquè sempre es pot estar una mica més preparat. Fredament, sempre podria trobar motius per pensar que no és un bon moment per tenir una criatura, que hi haurà millors moments en el futur. Fins que fas un cop de cap i surts del bucle, i et sents mereixedor de ser pare, amb l’energia suficient per entomar el que hagi de venir i la humilitat necessària per anar aprenent en el camí.
Apropiar-nos de la paternitat abans del part, aquesta és la clau per viure una paternitat més conscient. Com més camí hagi fet en l’acceptació de la meva paternitat, com més interioritzada la tingui, millor per mi, per la criatura, per la parella i per a tothom.
Setmana 39+5. Estem en l’impàs entre l’inspiració i l’expiració. Aquell moment de pausa, de retenir l’aire, d’aguantar la respiració, abans que surti tot i floreixi com la primavera.
Amb tot això, m’he trencat el dit anular de la mà esquerra i vaig amb una fèrula. A la publicació anterior havia escrit que ja estava tot llest, però la veritat és que jo seguia completant tasques de la to do list pre-naixement del Luar.
Em va agradar la reflexió que ens va fer la Gemma llevadora aquesta setmana: és hora de deixar de fer coses per donar espai a l’arribada del Luar. Estar enfocat en completar tasques és tenir els braços ocupats i no pas oberts a rebre’l.
Li vaig fer poc cas, tot sigui dit. Ara, la vida m’ha fet un toc d’atenció extra amb aquest dit trencat de la forma més absurda i insospitada. Gràcies vida per l’avís, ja ho he captat.
La paternitat a la setmana 39+5 és deixar de fer, sostenir l’espera sense omplir-la. Deixar espai mental i emocional pel Luar. El dit amb la fèrula m’ho recorda.
Ara sí, Luar, pots sortir quan vulguis, estem disponibles per acollir-te aquí fora.
PD: últims dos dies per fer una aportació que ens ajudi a parir el Luar a casa! La data (im)probable de part és el 23 d’abril, per Sant Jordi, acceptem donacions fins aquell dia. Tota ajuda és benvinguda 😊
PD2: per totes les persones que hagueu contribuït d’una forma o altra, el dilluns 20 de maig a les 18:30 farem una trobada online per explicar-vos en directe com haurà anat el part, el postpart i que conegueu el Luar. Us enviarem el link per mail d’aquí uns dies. Si hi vols venir ja saps com fer-ho ❤️