Des de fa un parell de setmanes estic anant al grup de preparació a la paternitat per a homes pares a l’ASSIR (Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva) del CAP Sant Andreu. El dinamitzen una llevadora i un expert en paternitats. Està sent un espai per compartir i aprendre amb altres pares que es troben en la mateixa situació vital.
A Barcelona que ja fa anys que des de l’ajuntament s’organitzen aquests grups a molts CAPs de la ciutat a través del Plural, el centre de masculinitats de Barcelona, en col·laboració amb l’associació de Llevadores de Catalunya. Són grups que consten de 7 sessions de 2h cadascuna, amb trobades setmanals. Des del 2023, el Departament d’Igualtat i Feminismes està començant a impulsar aquests grups de preparació a la paternitat en CAPs d’arreu del territori.
Anar a un grup de pares és trencar amb el mandat patriarcal que els homes hem de poder sols, sense ajuda. Com si demanar ajuda fos dolent, de dèbils. Com si n’haguéssim de saber per avançat. Quanta pressió! Quanta soledat. Doncs no, no cal.
Des de la mirada de gènere, tradicionalment les dones s’han permès reunir-se, fer pinya, obrir-se emocionalment, oferir-se suport mutu. Els homes, ens ho hem negat. Un grup de pares permet trencar amb això. És una porta per començar a compartir pors i inseguretats, deixar de quedar-te-les per tu mateix, trencar amb la idea d’haver-t’ho de menjar amb patates tu solet. Permetre’t obrir-te, relativitzar, deixar-te ajudar, deixar-te sostenir. Potser al principi és raro, pot fer-se incòmode perquè no hi estem acostumats. Però t’asseguro que fa molt de bé.
Ara diré algo que sonarà obvi, però jo no m’ho acabava de creure i m’ha ajudat verbalitzar-ho, compartir-ho. A la sessió del grup d’aquesta setmana vam parlar de la sensació que altres persones en saben més sobre criança de la pròpia criatura que un mateix. I encara que en termes generals sí que tinguem molt a aprendre, em va ajudar entendré que seré jo (juntament amb la Mariona) qui millor coneixeré al meu fill, perquè hi passaré més temps.
Això és lo nou a entendre, això és lo fort: jo seré qui entendrà millor al meu fill i, per tant, el puc atendre i acompanyar millor que ningú. No algú altre, no l’amiga que ja té criatures, no ma mare, no la sogra, no la veïna, no l’expert en criança, no la mestra de l’escola bressol. Qui millor entendrà al Luar serem la Mariona i jo.
Ella i jo sabrem millor que ningú què li està passant al nostre fill, quan se sent còmode i quan no, què necessita, quin tipus de plor fa i què està demanant. Pel simple fet (però no banal) que hi compartirem més hores.
Bé, no és només un tema de quantitat de temps compartit, hi ha un altre ingredient: la presència. L’estar atent. L’observar des de la curiositat. Quina cara fa, quins gestos fa, com es mou. Relacionar-m’hi. Ser-hi. Sense mirar el mòbil, sense desviar amb altres històries. Sostenir la mirada, sostenir el present. Fer vincle. Vincle profund. Ser-hi.
La baixa de paternitat actual de 16 setmanes facilita que això pugui passar. Reconec que abans, amb baixes de paternitat ridícules, era molt més difícil que això passés. Si passo menys temps amb la criatura la coneixeré menys, entendré menys què necessita, l’atendré menys perquè la mare en sabrà més, i és fàcil entrar en un desequilibri creixent, difícil de reajustar sense molta voluntat.
La baixa de paternitat tan curta era així perquè responia a uns rols de gènere, uns mandats de gènere, en què totes les tasques reproductives requeien sobre la dona, la mare. Amb la càrrega que suposava, amb les limitacions que implicava. Ara, tenim l’oportunitat de canviar-ho.
Ei, i ara parlo de presència i tot molt bonic des de la distància, però segurament més endavant quan estigui en els primers mesos de criança, possiblement havent dormit poc, amb el bebè havent-se cagat un número incomptable de vegades, sentint-me sense energia, a veure qui està d’humor per seguir present, atent i amb mirada amorosa! Ja ho veurem més endavant, quan arribi. De moment, aquesta és la direcció.
En la sessió grupal d’aquesta setmana em va sobtar quan la Sandra, la llevadora, va dir que en general actualment ni pares ni mares sabem canviar bolquers. No era així fa uns anys: pels rols de gènere, eren les dones qui aprenien això de la mare, de la tieta, de l’àvia, del llinatge matern. No parlo de jugar a cuinetes eh! Parlo de canviar bolquers. Per contra, en general això s’ha perdut.
Per què com a societat seguim esperant que les dones sàpiguen posar bolquers millor que els homes? La Mariona sap canviar bolquers? No. Ni jo tampoc. Estem en les mateixes. Però si un home canvia els bolquers habitualment, aplaudiment. Si una dona ho fa, és el que li tocava, no? És una merda que sigui així. El grup de pares és una manera de revertir això. Allà, entre altres coses, també ens han ensenyat a canviar bolquers.
Aquest grup de preparació a la paternitat a l’ASSIR en el fons és un grup de pares com qualsevol altre, la diferència és que està enfocat a pares que encara no els ha nascut la criatura. Sí, ja són pares. I el grup ajuda a assumir aquest nou rol. Ajuda a fer la transició de ser home a ser pare. Ajuda a fer el dol de la fase vital prèvia quan no s’era pare, deixar-la enrere, i fer-me meu el nou rol de pare. Sentir-m’hi identificat.
Existeixen grups de pares amb criatures de totes les edats: grups de pares previs al part, grups de pares amb criatures de 0 a 3 anys, altres grups amb pares que tenen infants de fins a 10 anys, grups de pares d’adolescents…
Els grups de pares són espais alliberadors. Alliberadors de tensions que no sabies que tenies. Alliberadors de pors, perquè compartir-les i conèixer les dels altres ajuda a viure-les millor. Són llocs de suport mutu. Sí, entre homes, entre pares. En una societat que porta a l’individualisme, són espais de trobada on el compartir fa bé a tothom.
Hi ha grups de pares que són facilitats per un psicoterapeuta expert en paternitats i criança, i n’hi ha altres d’autoorganitzats, autogestionats, horitzontals. A les trobades, de vegades hi ha temàtiques concretes a abordar, en altres casos és més obert al que porti cada pare, a l’emergent que sorgeixi del grup.
Es ve amb criatures al grup de pares? N’hi ha que sí, n’hi ha que no, depèn del grup. Hi ha grups més enfocats a la criança on sí que hi ha les criatures, i hi ha altres grups que estan centrats en revisar com es viu la paternitat i no hi venen les criatures. Els objectius, el treball que es fa, l’ambient, és diferent. Ni millor ni pitjor, diferent. La clau és veure quin encaixa més amb el que cadascú busca i necessita. També tenint en compte la conciliació familiar, per no caure en revisar-nos a costa de sobrecarregar a la parella!
Els grups de pares acostumen a trobar-se cada dues setmanes, tot i que n’hi ha de més intensius, amb trobades setmanals. Les sessions duren entre dues hores i dues hores i mitja. Gairebé tots són presencials, encara que també en pots trobar algun online.
La quantitat de sessions és molt variable: n’hi ha duren tot el curs escolar, començant a l’octubre i acabant al juny, i n’hi ha d’altres que van per trimestres, i n’hi ha de més curts, d’unes poques trobades repartides en dos mesos.
En general són de pagament, excepte quan són impulsats per administracions públiques, com és el cas dels grups de pares que es fan en ASSIR per a pares que no encara els ha nascut la criatura.
Com trobar on es fan grups de pares? Posa al Google “grup de pares” i trobaràs entitats, CAPs i centres cívics que n’organitzen. Des del programa Temps x Cures de la Generalitat, present a moltíssims ajuntaments i consells comarcals, s’estan impulsant diferents activitats sobre paternitats i criança per a homes pares, entre ells alguns grups de pares. Estigues atent si al teu municipi o comarca s’està organitzant algo, perquè és l’oportunitat de provar-ho!
Els grups de pares són per a tots els pares? Tothom qui hi va li serveix? No ho sé, crec que sempre es pot aprendre algo, però depèn de l’obertura amb què hi vagi cadascú i les resistències que tingui. Si no estàs obert a qüestionar-te i millorar com a pare, no crec que serveixi.
El que puc dir és que no m’imaginava tot el bé que m’ha fet ajuntar-me amb altres homes pares. No sé com serà per tu, el que sé és que si no ho proves, no ho sabràs.
Només per la possibilitat que t’ajudi la meitat del que m’ha ajudat a mi, ja val la pena arriscar-te a anar-hi. No són penya rara, o sí, però són pares com tu. I si no et mola, no hi tornes. I si et mola, hauràs guanyat molt.
Tu tries com vols viure la paternitat. Ja no cal que te les apanyis sol, pots fer-ho acompanyat.
PD: aquesta setmana hem obert les inscripcions a les Estades Conscients en Família que fem del 5 al 7 de juliol a El Negre. Són per a famílies amb infants de 6 a 12 anys. Llegeix-ne més a https://www.elnegre.cat/estades-conscients-en-famlia. Queden 22 places, a veure qui ve aquest any!