El senyal
Estàvem ja en termini i just aquell dia el ginecòleg havia valorat que seria un part vaginal senzill, tot semblava prometedor. Les contraccions acompanyaven a la futura mare des de feia setmanes i últimament eren més rítmiques i freqüents. Estàvem en alerta tranquil·la. Cap al vespre, abans de sopar, ja no pas tan tranquil·la: freqüència i intensitat indicaven que el part seria imminent. Però és la nostra primera vegada, no ens volem avançar. Esperem a tenir-ho segur, repassem les notes, esperem l’hora i mitja de rigor, no ens atabalem. Intento transmetre calma i orientar en les decisions, però sempre donant veu al seu cos. Però era definitivament el moment, ella ho té clar, dins del que es pot. Acabem de sopar i preparem la bossa, sense pressa però sense pausa. Repassem tres vegades el que duem a cada bossa, tanquem finestres, preparem el menjador automàtic del gat. Potser exagerem i tornem a casa en mitja hora o potser en 5 dies, no ho sabem pas.
L’ingrés
Vam escollir clínica valorant molts factors, però el principal era el tracte humà. El vam trobar des del primer moment, amb la familiaritat amb què ens van dir “fas massa bona cara per a estar de part”. Però les pistes seguien allà, i per primera vegada de moltes ens trobaríem a aquella “zona grisa” en la que no hi ha una opció clara, cap expert decidiria per nosaltres, cap protocol ens deslliuraria de la incertesa: toca abraçar-la i fer-se’n íntim. I decidir el millor que podem. Decidim no esperar a casa sinó allà mateix i, després d’una horeta de monitoratge, resulta que ja sí que feia cara de part.
L’espera (I)
Ens instal·lem a l’habitació, fa impressió. Pilota, llit, massatge, de sobte es trenquen les aigües, clares per sort. Ens havien avisat de lo visceral que era un part, però no és fins ara que comencem a entendre-ho, quan el llit està empapat i fins al lavabo es dibuixa un camí de petits bassals. El seu cos regalima fluids, per ara discretament, però és una sensació desagradable, massa animal, em diu. A partir d’ara, ens centrem en les contraccions i la dilatació. Paciència i suport.
L’epidural (I)
El temps passa volant i, en el que sembla un no res, em mira fixament, en un breu moment de cordura entre contraccions, i em diu “Vull l’epidural ja, avisa a qui calgui. És com si em partís per la meitat”. Sé que no és el que havíem parlat, sé que encara ha dilatat ben poc, però és molt dur veure patir així a qui estimes amb total impotència, sabent a més que està passant simplement el que ha de passar. Tampoc cal que jo em pari a pensar, la decisió està presa i una llevadora arriba en uns minuts. Lamentablement, d’ella no obtenim el tracte humà que esperàvem (i que per sort sí vam rebre de la resta de l’equip) i, després de qüestionar la decisió, marxa dient que ho prepararan tot i ens avisaran.
L’epidural (II)
Ja a la sala de parts, freda literalment i metafòrica, l’equip es prepara per a punxar-la. Diverses llevadores i un anestesista li expliquen el procediment, què ha de fer i què no. Posició de gamba, vèrtebres separades, s’instal·larà una via a la columna, l’agulla és enorme, sobretot no et moguis, avisa si s’acosta una contracció, etc. Ella no té dubtes, necessita que la punxin, però és impossible no tenir por. A més, la visceralitat del procés l’acompanya, s’asseu sobre un bassal dels seus propis fluids, que encara van manant. Tot el que puc fer és parar atenció, transmetre calma i estar al seu costat. Honestament, soc poc impressionable per les coses de la sang i les agulles, però l’esquena és el meu punt feble, connecta amb les meves pors i, com hem parlat diverses vegades abans, aquesta punxada a l’esquena és l’únic moment pel que tinc una por real a desmaiar-me. D’alguna manera és la meva prova, però centrar-me en ella m’ajuda a evitar agobiar-me.
L’espera (II)
Immòbil de mig cos, quieta per necessitat, ara toca dilatar amb calma. Passen les hores i avança la nit, intentem dormir (jo en una cadira). Al canvi de torn s’acomiada l’equip, es presenta el nou, em recomanen sortir a fer un cafè i a menjar alguna cosa, que encara queda molt per endavant. Quan torno, ella m’explica la situació. Fa estona que veu algo estrany al pols del fetus, davallades molt sobtades i regulars. També al nou equip li ha semblat estrany i han fet venir al ginecòleg al més aviat possible. Un cop arriba i valora la situació, ens explica que el nostre (futur) fill està patint, que la situació era prometedora, però que la dilatació és tan lenta que s’espera un part llarg, amb un risc inassumible. Ell es disculpa mil vegades, però cal fer cesària. Ella tenia clar com volia el seu part, però també que tot pot passar i de seguida ens comencem a preparar. Tenim por, però estem confiats, ens fem costat.
La cesària
Entro a la sala d’operacions, ella estirada i amb un separador a l’alçada del pit: reduïda a un cap amb gorret i uns braços estirats en creu. Se la veu cansada, mig sedada, dèbil. De l’altra banda, dos cirurgians. L’escena és en part terrible i en part tranquil·litzadora. L’agafo de la mà i demano mirar què passa a l’altra banda. El que passa als següents minuts (eterns) m’acompanyarà tota la vida: mai he passat tanta por, mai he estat tan trist. Tallen capa rere capa, arriben a la bossa, cau una cascada d’aigua negra, silenci sobtat i tothom actua amb més urgència, ningú diu el que no cal ser dit: pinta molt malament. Uns (eterns) segons més tard arrenquen al fill del ventre de la mare, però no és el nen que jo esperava: és un pelele blau i flàccid, que ni plora ni respira ni lluita per viure. De fet, és viu? Respirarà? Sortirem tres d’aquesta sala o només dos? Ens ha costat 3 anys arribar fins aquí, d’esperances i patiments, és aquest el desenllaç? Ha servit de res? Visc atrapat en aquestes sensacions i l’únic pensament clar que puc articular és «siusplau, almenys que ella estigui bé, que no la perdi a ella». Trigo bastant a sortir d’aquest pou, tant que ell ja fa estona que plora (eterns segons) i les llevadores m’han d’insistir que el vagi a veure, a la taula del costat on l’han netejat, que conegui al meu fill. Jo no vull deixar anar la mà d’ella. No la vull deixar anar mai, és l’únic que m’importa. Per sort reconnecto amb la realitat i m’acosto a conèixer al nostre fill, preciós i tremendament despert, curiós de la vida amb la mirada inquieta cap a tot arreu. Petit i fràgil, no sé com agafar-lo, li porto a ella perquè també el conegui. Està tan dèbil que el pell amb pell és un galta amb galta, però és feliç. Evidentment, ella no va percebre tot el que em passava pel cap durant aquella estona, mentre l’agafava de la mà i l’acompanyava en l’estrany procés de parir quirúrgicament, només li transmetia tranquil·litat i seguretat, li assegurava que tot anava bé. Tindríem temps de sobres més endavant per a compartir sentiments i sensacions, per a pair tot el que acabava de patir, i així ho hem fet.
La trobada
Mentre a ella la tancaven, i com estava massa dèbil per a posar-li al pit, vaig tenir la gran sort de fer jo el pell amb pell amb el nostre fill. De sobte érem ell i jo a una sala buida, el món no només es va aturar sinó que va desaparèixer. Tot l’ocupava aquella minúscula personeta que aprenia a mirar, a respirar, a viure. I la vida me n’havia fet responsable absolut, en aquell precís moment, a mi, d’aquella personeta. Sense pit amb què alimentar, només li havia de donar la meva calor. I evitar que s’asfixiés, és clar. Enorme responsabilitat, immenses emocions i encara sense pair el que acabava de viure al quiròfan. La meva major preocupació era no plorar, ja que no podria veure si el seu nasset es bloquejava contra la meva pell. En uns minuts eterns, la van portar a ella i vam poder compartir l’emoció de la trobada. Reconeixent la mare, ja sí que va buscar pit i va establir-se així el vincle que durarà de per vida.
L’habitació
Els següents dies van ser cansats i densos, però de seguida passaren (com tot a partir d’ara, pel que veig). Les primeres nits van ser duríssimes, la lactància no va ser fàcil i el plor del petit era inconsolable. De nou, en contra del que havíem decidit, vam adaptar-nos a la realitat i vam començar amb suplementació artificial. Els dies eren més senzills que les nits i, malgrat el cansament, podíem disfrutar del nostre petit. Vam rebre algunes visites i ens vam reservar un dia sense cap, necessari per salut mental. Vam al·lucinar junts amb tot plegat, vam poder parlar del que havia passat i vam plorar, vam plorar molt. La força de la mare, inesgotable, l’admirava cada nit i a cada despertar.
A casa
Tornar a casa és una barreja d’alleujament i por: per fi ets a la teva llar amb les teves coses, però descobreixes que no tens ni idea de què fer ni ningú per a ajudar-te. Per sort mai és tan dràstic, i tens hores de sobres per a empapar-te a YouTube i fullejar tots aquells llibres que vas comprar, o els apunts del curs prepart. Reps visites, algunes ajuden i d’altres agobien, però també et reserves dies per a descansar. De mica en mica aconsegueixes el que creies impossible: fer-te a la idea de la teva nova vida, trobar un nou equilibri al dia a dia de la família i anar entenent al teu petit. La dedicació de la mare és total i el teu paper és de suport i per a la llar, però gràcies al suplement artificial tens alguns moments molt especials amb la criatura, a la distància més curta possible, mirant-vos als ulls i admirant-vos mútuament.
Pare anònim