Ja tenim el Luar aquí fora! Ha nascut el 22 d’abril de 2024 en un part a casa preciós, intens i molt dolorós per la Mariona. En 5 horetes el Luar ja havia sortit! Ens han acompanyat les llevadores Gemma i Cris, i la Paula com a fotògrafa, amiga i guardiana espiritual.
Escric aquest relat de naixement des del meu punt de vista com a pare, explicant la meva vivència. Ho dic perquè el relat de part la Mariona és totalment diferent, no pas perquè els fets siguin diferents, sinó perquè ella ho ha viscut a la seva manera. Ho explico des de la mirada d’un pare primerenc, aquí ve:
La prèvia
El dissabte 20/04 la Mariona expulsa el tap mucós de l’úter per la vagina. No pas tot de cop: no és com obrir una ampolla de vi! Cada vegada que va a fer pipi, treu una mica de massa mucosa sanguinolenta. Jo la veritat és que no li dono massa importància, no m’ho prenc com un senyal de part imminent sinó com un pas més en el camí cap a parir, igual com ho són les contraccions suaus sense gaire dolor que va sentint de tant en tant des de fa un parell de dies.
El diumenge 21/04 passem el matí de tranquis. Jo, sense saber-ho, escric el que serà l’última publicació a papadri.com prèvia al part. L’escrit acaba amb aquesta frase: “Ara sí, Luar, pots sortir quan vulguis, estem disponibles per acollir-te aquí fora”. I amb aquesta claredat, l’univers (i el Luar) es posen en marxa.
Al migdia la Mariona em diu que té contraccions més doloroses que les que tenia fins ara. Em baixo l’app Contraction Timer & Counter i fem el primer seguiment de contraccions. De moment són cada 7-10 minuts i al cap d’una estona paren. Jo em sento segur i confiat, m’adono que això va en sèrio. Potser neix aquesta nit o potser demà, però ja hem iniciat la baixada del Dragon Khan!
M’apareix una sensació de moltíssima confiança en la Mariona, en ella com a dona, en què sabran negociar el camí amb el Luar i entendre’s.
La calma abans de la tempesta
Dinem i anem a fer una migdiada, fent cas a l’Imma Sàrries: al curs de preparació al part ens va dir que quan sentíssim les primeres contraccions, és moment d’anar a descansar perquè el part és una marató, no pas un sprint. Després de dormir una estona, m’adono que tinc la panxa remoguda (mirant-ho amb perspectiva sé que eren nervis).
A la tarda arriba el Jaume, el pare de la Mariona (cal que comenci a dir-li “avi Jaume” per anar-m’hi acostumant!). Ve a buscar l’Appa, la nostra gossa, i surten a córrer per Collserola. Tornen a casa just per veure el Madrid – Barça.
Tot i ser conscients que s’estava apropant el part, amb la Mariona sabíem que un part pot ser molt llarg, i més sent el primer fill, per això ella decideix veure el partit per distreure’s una estona.
A mitja primera part, cap a les 21:30, comença a tenir contraccions més fortes i seguides. Les començo a cronometrar amb l’app, i amb el Jaume (avi Jaume!) reubiquem els mobles del menjador per disposar-los en mode part perquè hi hagi espai per a la piscina. Mentre el Jaume marxa truquem a la Gemma llevadora per explicar-li la situació. Ens diu que la tornem a trucar al cap de mitja horeta, quan porti més d’una hora amb contraccions de 45 segons cada 3-5 minuts.
Els preparatoris
Aquesta estona és la més angoixant per a mi: amb contraccions cada 3 minuts no tinc temps per tot! Vull estar present amb la Mariona fent-li costat en les estones de dolor, cal que vagi comptant quan comença i quan acaba cada contracció per comprovar-ne la durada i regularitat, haig de trucar a la Paula per dir-li que vingui, i alhora vull gestionar tot de coses de la casa: endreçar la cuina (estàvem a mig fer pizzes!), ordenar mínimament l’habitació perquè no estigui tot pel mig, posar les coses a lloc al lavabo, encendre la calefacció per tenir la casa calenta pel part, acabar de moure les coses del menjador perquè hi hagi el màxim espai possible, posar la música i les olors dels olis essencials que la Mariona volia. A més de canviar-me de roba i tenir un moment per menjar algo, que no havia sopat i la panxa em rugia!
Ja em veus a mi, anant a tota castanya per la casa per fer-ho tot, i per moments tornant a la tranquil·litat (almenys intentant-ho) per acompanyar la Mariona en els minuts de dolor de les contraccions.
Vist amb perspectiva, aquest estrès que vaig viure provenia de sentir-me responsable de totes aquestes tasques preparatòries pel part, d’exigir-me haver-ho de tenir tot apunt. De fons hi havia aquest deure: “no tinc ni idea de com anirà el part, però almenys la preparació logística recau en mi i cal que tot estigui perfecte!” Quanta autoexigència…
Continuo: de cop i volta, la Mariona es posa a vomitar. Li apropo una palangana i treu tot lo que tenia a l’estómac. Aquí pateixo: és normal això??? Veig que està fatal!! Vomitant, i va i llavors diu que té caca! L’acompanyo al lavabo i es posa a treure per dalt i per baix alhora: quin panorama! Pateixo, no sé què fer, com posar-me, què fer perquè estigui millor, encara que només sigui una miqueta millor! M’és difícil de sostenir aquest malestar seu sense poder-hi fer res més que ser-hi. Aquest “no poder fer-hi més” em va venint durant tot el part.
Que ja ve!
La Mariona té la sensació que el part és imminent, que el Luar està apunt de sortir, i truquem a la Gemma perquè vingui volant. Durant l’estona d’espera fins que arriba, la Mariona torna a vomitar. A la cara li veig sensació de terror i derrota: potser no arriben a temps, ni les llevadores ni la Paula. Estem soles. Li veig als ulls que no és com ella volia, com s’havia imaginat. Hi ha decepció i autocrítica per no haver-les avisat abans. I jo em sento… No sé com em sento. Estic amb ella, no amb mi.
Quan arriba la Gemma, la Mariona pregunta per la piscina i li respon que no hi ha temps d’inflar-la i omplir-la perquè probablement el Luar neixi abans. Això és una bona galleda d’aigua freda per la Mariona, s’havia imaginat parint a l’aigua, tenia la intuïció que l’aigua li aniria bé i no poder-hi ser és dur d’entomar emocionalment per ella. Sóc testimoni de la seva decepció, de nou, sense poder-hi fer més.
Arriben la Paula i la Cris, la segona llevadora, i aquesta ràpidament es posa a fer-li un massatge a la pelvis de la Mariona. De cop i volta, gràcies al massatge, la Mariona passa d’un dolor 10 a un dolor 7! Aquest és el primer punt de llum del part, el punt d’inflexió que fa que les coses comencin a anar millor. Almenys, menys doloroses.
Imagina’t l’escena: al menjador hi ha encesa una sola llum ataronjada súper tènue, és a dir que estem quasi a les fosques. A una banda hi ha el sofà, i tot el terra està cobert de mantes, tovalloles i empapadors absorbents. Sona música suau de fons. Fa calor, anem quasi nues. La Mariona va grunyint de dolor i canviant de posició cada dos per tres sense trobar-ne cap que l’alleugi. En un moment que està de genolls a terra i amb els braços recolzats al sofà, amb la Cris fent-li massatge a la zona pelviana i jo agafant-li la mà i el coll, de cop i volta se sent: plufffff! Com una mini-explosió. “Ha trencat aigües!” diu la Cris! Tot al voltant de la Mariona queda xop. Vaaaaaaale la cosa avança! Fins ara semblava encallada, i ara algo s’ha desembussat, literalment!
Les meves dificultats
Amb tot això, a mi em costa ubicar-me. No sé què fer, com contribuir. No acabo de sentir-me a gust, no sento que sigui suficient simplement ser-hi. Estic gairebé tota l’estona al costat de la Mariona, però també hi ha algun moment que necessito retirar-me: vaig a la cuina i m’agafo un tros de pizza. No pas perquè tingui gana, sinó perquè no sé com posar-me i lo que em surt és retirar-me, marxar, anar-me’n.
Puc arribar a entendre com és que hi ha pares absents. En segons quins moments, absentar-se és lo fàcil, retirar-se, desconnectar. No és gens còmode ser allà, és aclaparador transitar la duresa de la realitat, quedar-se sostenint la molèstia sense poder fer res més que estar present. En el part, i també més endavant en la criança.
Lo fàcil, lo que alleuja (almenys momentàniament), és desaparèixer, deixar de ser-hi, escapolir-se almenys per fer un break, buscar qualsevol excusa per fugir una estona: anar a la cuina a preparar infusió, a l’habitació a fer el llit, anar a buscar què sé jo… i en un moviment reflex, treure el mòbil i evadir-s’hi, quedar-hi enganxat. En una altra escala, seria posar tot l’interès al creixement professional, o a la vida social, o en un hobby…
El problema no és tenir hobbies o voler créixer professionalment, el problema no és anar a buscar un tall de pizza a la cuina, el problema és l’absència continuada. Sense posar-hi consciència, aquestes interrupcions de la presència (física i emocional) és fàcil que es vagin allargant. Per això cal estar atents, ser conscients.
Per mi, el camí no és intentar evitar les interrupcions, sinó acceptar que passaran, poder-se’n adonar quan passin i fer-hi algo aviat. Agafar aire i tornar aviat, tot i la incomoditat. I compartir-ho amb ella, dir-li, parlar de com l’afecta. I mirar d’on ve, què hi ha darrere, quina és la dificultat en mi.
Prenent distància de tot plegat, veig que estava en un espai sagrat de dones, amb una energia totalment desconeguda per mi. Jo aquella nit hi estava de convidat, tot i que no hi pertanyia, també per això m’hi he sentit estrany. En canvi, aquella nit hi era benvingut, i ara ho veig com un honor i una gran sort.
Seguim: una estoneta després que la Mariona hagi trencat aigües, la Cris m’ensenya a fer els massatges a la zona pelviana de la Mariona que li alleugen el dolor, i li faig el relleu. Aquí, per fi, em sento útil. I això m’alleuja a mi també.
No encara…?
Al cap de poc, la Gemma li pregunta a la Mariona si vol que li faci un tacte vaginal per veure la dilatació. La Mariona, entre tant dolor, li diu que no ho sap, que ho decideixi la Gemma. M’adono d’algo molt clar: en aquest estat, la Mariona se sent amb forces de dir que NO si algo no li ve de gust, però no té clar el que SÍ que vol. Està perduda, no sap què li aniria bé i què no, i necessita no prendre aquest tipus de decisions.
Veient la situació, després d’explicar-li les raons per les quals fer un tacte és adequat en aquest moment, la Gemma li fa el tacte i determina que la Mariona està dilatada de 4 cm. Aquesta nova informació indica que el naixement no és imminent, encara estem a la meitat del camí.
En un primer instant, la Mariona això ho entoma com una bona hòstia emocional, però també implica que hi ha temps per muntar la piscina, cosa que representa una llum al final del túnel. I jo em poso súper content per ella perquè finalment parirà a l’aigua! Els 30 o 40 minuts d’inflar la piscina i omplir-la es fan llargs i dolorosos, però saber que és qüestió de temps ho fa més passable.
A la piscina
Quan entra a la piscina d’aigua tèbia, tot millora. Que estigui en medi aquàtic l’ajuda perquè li fa més fàcil de sostenir el pes del Luar, l’aigua calenteta li va bé, i que el fons de la piscina no sigui dur sinó tovet també fa que estigui més còmoda.
A la piscina és el primer moment que la Mariona deixa de sentir un dolor intens constant i pot mirar-nos a qui estem allà. La Gemma li porta una infusió amb mel perquè ha gastat molta energia i cal que es recuperi una mica, ja que encara queda un bon tros per endavant.
Les contraccions segueixen dins la piscina, es van intensificant, la Mariona aprèn a apretar dins l’aigua i li va sortint caca per l’anus, que les llevadores pesquen de l’aigua per retirar-la. Tot dins de la normalitat.
Al cap d’una estona es comença a veure el caparró del Luar a dins la vagina de la Mariona. Molt heavy!
Amb cada contracció es va obrint una mica més i veient més tros de cap. Joder és increible!
I de cop i volta, amb una contracció brutal surt tot el cap!!!! Què fooooooooort!!!!! Són les 2:11 i el caparró del Luar ha sortit i està dins de l’aigua, encara respirant a través del cordó umbilical, amb la resta del cos encara dins de la Mariona.
Amb la següent contracció, al cap de dos minuts, a les 2:13 surt la resta del cos. La Gemma, amb uns reflexos que flipes, el pesca al vol dins l’aigua i li posa ràpidament al pit de la Mariona. Ja ha nascut!!!! Ja ha sortit, ja és aquí fora!!!!!! Hòstia què fort, joder això és molt heavy!!!
Quin pedazo esforç que ha fet la Mariona, quina bestialitat! Ella està en shock de veure’l, a mi també em fa impressió i em cauen llàgrimes de l’alegria i l’alliberament que hagi arribat a bon port!
Les llevadores ràpidament embolcallen el Luar amb tovalloles per eixugar-lo i anem cap a l’habitació, on ja han preparat el llit amb empapadors absorbents.
Intimitat
Primer és la Mariona qui té el Luar a sobre fent pell amb pell, i al cap d’una estona me’l passa a mi. La sensació d’amor infinit és indescriptible! Em costa de creure que sigui real, és molt i molt heavy! Fins ara m’havia anat preparant per ser pare, escrivint articles per anar-ho assimilant, però no és fins aquest moment que em cau la fitxa, que m’adono que és 100% real, que és aquí, entre els meus braços, i que no hi ha marxa enrere, que això ja és per tota la vida i que ja me l’estimo com res al món.
Estic una bona estona amb el Luar en braços i arribo a un estat d’intimitat amb ell preciós. Fins ara, per mi la intimitat era poder estar en espais personals interns, meus o de l’altra persona, que no es comparteixen amb qualsevol sinó que són secrets, amagats, confidencials. M’apareix com una revelació una nova forma d’entendre la intimitat: la intimitat és poder estar amb l’altre, estant també amb mi mateix. És a dir, no estar amb l’altre O amb mi, és estar amb l’altre I amb mi, que és molt diferent. Amb el Luar en braços, estic amb ell I amb mi alhora, i això és nou per mi. I és preciosa la sensació de plenitud que m’apareix!
Durant aquesta estona màgica, li prometo que el cuidaré i el protegiré tota la vida. I m’emociono per la profunditat que això implica. En un moment es posa a respirar ràpid i agitat, noto el seu malestar i em surt apropar-me, fer-li un petonet al cap, tocar-lo per fer-li saber que sóc aquí. Amb els ulls vidriosos li dic en veu baixa a cau d’orella: “seré present i t’ajudaré en tot el que pugui a travessar les foscors, les pors, les dificultats que et trobis a la vida sempre que em vulguis al teu costat”. Reconeix la meva veu, es calma, estic a flor de pell, i seguim en aquest oasis de presència plena, intimitat i amor.
Epíleg
Al cap d’una bona estona, les llevadores diuen que és moment de tallar-li el cordó umbilical perquè ja no batega, i li tallo jo. La funció paterna va d’això: separar la criatura de la mare perquè s’obri al món. Simbòlicament, tallar-li el cordó umbilical és el primer pas.
I encara falta l’última fase del part: que surti la placenta, que segueix dins de l’úter. Després d’una hora d’espera que ens passa volant, cap a les 3:30, neix la placenta.
La Cris fa una estampació de la placenta i prepara un batut amb fruites i un tros de placenta perquè ajudi la Mariona a recuperar la sang perduda durant el part i reabsorbir el ferro. Això també ho fan la gran majoria de mamífers, que es mengen la placenta després de parir.
Després d’una exploració de la zona del sòl pèlvic de la Mariona, les llevadores determinen que només hi ha hagut un esquinçament superficial dels teixits i no necessita sutura. Així que bones notícies també en aquest sentit!
Les llevadores i la Paula acaben de recollir tota la casa i marxen deixant-nos descansant a l’habitació amb el Luar en braços. Són les 6 de la matinada i ens fotem els restos de pizza que queden mentre comentem la jugada, la nit, el viatge, i prenem consciència de lo brutal que ha estat.
Prenent perspectiva
Objectivament, si ens fixem en el que ha passat i com ha evolucionat el part, no podia anar millor. Per contra, des del punt de vista energètic i emocional, la Mariona ha travessat les seves ombres més fosques, ha baixat als inferns del dolor, ha sentit que es moria. L’expectativa que aniria d’una certa manera, havent-hi descans entre contracció i contracció, o podent gaudir de la música quan el que ha passat és que ni l’ha sentida, li han jugat en contra.
Alhora, acceptem que li calia viure això, la vida li ha portat aquest part tan intens i dolorós, per després apreciar més la llum brillant que és tenir el Luar en braços i sentir tot aquest amor infinit, sabent que ha pogut, que ho ha fet, que ha parit.
L’Appa, la nostra gossa, s’ha sabut ubicar perfectament durant tot el part. Primer estava al menjador a un racó, després hi ha hagut una estona que ha estat al passadís agafant distància, i l’estona de la piscina ha tornat i s’ha fet notar per donar-li suport a la Mariona. Un 10, chapeau, olé tu, Appa!
A mi, tenir trencat el dit anular de la mà esquerra i portar-lo embenat amb una fèrula, no m’ha impedit fer res del que he volgut fer, i me n’alegro molt d’això. Li estic agraït a la vida pel toc d’atenció que em va ajudar a deixar de fer coses i generar l’espai que necessitava el Luar per sortir a la setmana 39+6, un dia abans de la data probable de part.
El dilluns 22/04 al matí, després d’haver dormit unes horetes, em poso a acabar de netejar la casa. Sóc conscient que no em dono el permís per descansar fins que la casa no torna a estar com abans del part: menjador escombrat i fregat, mobles a lloc, cuina neta i endreçada… És com anar a un residencial de cap de setmana o tornar de vacances, que per mi no s’acaba fins que no m’he desfet la motxilla i he posat una rentadora amb la roba bruta.
El part ha estat un pedazo viatge, de l’alçada dels residencials de Gestalt o d’EntreHomes, que hi entres i en surts totalment canviat. La diferència és que dels residencials tornes amb nous aprenentatges, revelacions, i hàbits a dur a terme, i en canvi ara sento plorar un nen que és el meu fill i em recorda que ha arribat per canviar-ho tot, que res tornarà a ser com abans, i això ja és inevitable.
Emocionalment ha estat tot molt bèstia, trigaré temps a assimilar-ho. Escriure aquest relat de part m’hi ajuda. Desitjo que també ajudi a molts altres pares a estar presents durant el part i confiar plenament en qui pareix i en la vida, sigui en el tipus de part que sigui, i vagi com vagi.
Bonus track: gestions administratives postnaixement
Per a després del part, he recopilat totes les gestions administratives que cal fer un cop ha nascut una criatura; les pots trobar en aquest enllaç. Desitjo que et serveixi per a evitar dedicar massa temps i energia a aquestes tasques administratives i que puguis estar centrat en cuidar a la criatura i a la mare.