Com vull que el Luar es dirigeixi a mi? Dient-me “pare”, o prefereixo que em digui “papa”? Aquest és un dilema més profund del que pot semblar a primer cop d’ull. És una decisió a prendre per tothom qui és pare, sigui una elecció conscient o inconscient.
Hi ha molts pares que ho tenen clar sense ni pensar-ho, sigui quina sigui l’opció triada. És el que els va venir des del primer moment que van saber que serien pares, potser perquè és com han anomenat des de sempre al seu pare i no es qüestionen fer-ho diferent. Els va venir de forma automàtica, sense donar-hi més voltes.
Jo sóc de donar voltes a les coses, mirar opcions, estudiar el mercat i després triar l’opció que crec que anirà millor, la que m’hi senti més còmode. Amb aquest tema també.
Des de petit he anomenat “pare” al meu pare. Ell també li deia “pare” al seu pare. Bé, quan jo era petit li deia “avi Salvador”, però abans li deia “pare”. I el tractava de vostè.
Potser és per això que “pare” em sembla més formal que “papa”. Escollint ser anomenat “pare” és com si estigués posant una certa distància entre jo i el meu fill Luar. Sí, seria això: si em diu “papa” sento que estem més a prop, que hi ha menys separació.
Amb mon pare no ho havia pensat mai així. De fet, en el seu cas dient-li “pare” ja era molt proper, lo més proper que podia estar d’ell.
Però ara que tinc la decisió entre les mans de com vull fer-ho jo, m’adono que de forma molt subtil és com si “pare” tingués implícita aquesta distància insalvable amagada en l’inconscient.
Si em permeto divagar i anar una mica més enllà, em ve que aquesta distància ajuda a mantenir l’autoritat. A poder apel·lar a aquesta distància quan cal posar-se seriós. Quan cal que et facin cas. Quan les coses van mal dades i cal posar ordre. Això és el que em ve si deixo volar la imaginació del que hi ha darrere de cada paraula.
Per mi, “papa” implica una distància més curta entre pare i fill, i per això escullo que el Luar em digui “papa”.
Ja veurem més endavant com ho fem amb l’autoritat, el posar límits i que els respecti, i tota la mandanga que vindrà; serà un tema del futur, no cal preocupar-me’n ara ni afrontar-ho abans d’hora. Per ara, “papa” és com m’hi sento més a prop, i vull això, sentir-m’hi el més a prop possible.
Per tot això, em vaig quedar de pedra quan fa poc vam coincidir amb mon germà i li va dir “papa” al nostre pare. Coooooooom? Però si de petit li dèiem “pare” els dos, segur! En quin moment ho va canviar ell? En quin moment li va començar a dir així? Va ser una tria conscient? Per quin motiu? Està relacionat amb això de la distància? Bé, ja li preguntaré algun dia quan surti a tomb!
La cirereta del pastís és quan parlant-ho amb la Mariona va i em diu que el seu pare volia que li digués “pare”, però ella li deia “papa”. Això ja és el colmo! Tu tries una cosa, i resulta que ta filla t’anomena com li surt dels nassos!
De què serveix tanta tria conscient si al final em dirà com voldrà? Crec que la paternitat anirà molt d’anar entomant les coses com vinguin, també això hehehe
Luar, sóc el teu pare, vull que em diguis “papa”, però tu anomena’m com vulguis: lo important és que em sentis aprop 🥰