Avui fa 35 dies seguits que medito 15 minuts al matí en despertar-me. Olé tu!, potser pensaràs. No ho dic per inflar-me l’ego de “qué bueno (y iluminao) que soy”. Ho comparteixo per mostrar que és possible. Jo no sabia que podia fer-ho. Si m’ho hagués plantejat fa 35 dies, no m’hagués cregut que podia mantenir aquest hàbit. Si jo soc un mindundi de la meditació!
Però sí, pas a pas, dia a dia, ja fa 35 dies seguits que medito als matins. I em va bé. Em va molt bé. És un hàbit que m’ajuda a viure millor durant el dia, a entomar les coses amb més calma i estant més centrat.
«Molt bé, me n’alegro, però jo no tinc 15 min al matí per fer-ho», potser pensaràs. Jo tampoc creia que els tingués: fa 5 setmanes t’hagués dit que no els tenia.
De fet, si m’ho plantejo a llarg termini, em sembla una burrada de temps. El que sí que em puc comprometre és demà al matí dedicar-hi 15 minuts. Perquè em va bé. I així, dia a dia.
El meu compromís és diari, no pas a llarg termini. D’avui per demà. Demà vull meditar 15 minuts al matí? Sí. D’aquí 2 mesos voldré meditar 15 minuts al matí? No ho sé, ja ho veuré el dia abans.
Pensar així m’ha ajudat a no prendre-m’ho com una càrrega, com un pes, sinó focalitzar-me en els beneficis que sento dia a dia.
En Vipassana, la tradició de meditació que segueixo a través dels ensenyaments de S.N. Goenka, meditar no és deixar la ment en blanc. Meditar és acceptar que em vindran pensaments. I quan m’adoni que m’he quedat enganxat en un pensament, no jutjar-lo, no culpar-me’n, sinó deixar-lo passar i tornar a la respiració, tornar al cos.
«No sóc els meus pensaments, sóc qui observa els meus pensaments», va dir Amit Ray. Desidentificar-me de la meva ment, veure que els pensaments formen part de mi, però no soc els meus pensaments.
Meditar és estar present en el meu cos. En el que noto en cada moment. Què collons vol dir això? Vol dir estar atent a les sensacions que percebo en el meu cos, a la pell, per molt subtils que siguin:
Notar l’aire suau que em frega la mà, el tacte de la samarreta en contacte amb l’espatlla, una tensió localitzada en un punt del genoll dret, sensació d’entumiment al turmell esquerre, sentir fred als peus… Notar això, amb els ulls tancats meditant, és Vipassana.
I com es comença a meditar? Què es necessita per meditar? Seure (a sobre un coixí o a la cadira, tant li fa) fent que l’esquena no estigui recolzada enlloc, posar un temporitzador el temps que vulguis, i tancar els ulls. Anar cap dins, i quedar-t’hi el temps que t’hagis marcat.
Et proposo que ho provis ara. “Ara?”. Sí, ara. No tinc ni idea d’on ets ni què estàs fent mentre llegeixes això, però et puc dir que per llegir aquest escrit es tarda uns 4 minuts. Si hagués escrit una altra publicació aquesta setmana, te la llegiries? Bé, doncs no l’he escrita, aquesta setmana només he publicat una entrada. Et proposo que amb aquests altres 4 minuts que et regalo, meditis.
No cal que canviïs res. Només separa l’esquena perquè no estigui recolzada. 4 minuts no és tant, només es tracta de tancar els ulls i respirar. Adonar-te de les sensacions que apareguin al cos. No intentar canviar-les, no jutjar-les com a bones o dolentes. Tu les observes. Si apareix un pensament, és normal. Quan t’adonis que estàs pensant, tornes l’atenció a la respiració. Tu fixa’t en l’aire que t’entra i surt pel nas.
Ara sí, va: posa l’alarma del mòbil d’aquí a 4 minuts, i tanca els ulls. No miris les notificacions, no obris Instagram! Alarma 4 minuts, tanca els ulls i respira. Ens veiem després.
Què tal, com ha anat? Se t’han fet llargs, o curts aquests 4 minuts? T’han vingut molts pensaments? És normal. I al cos, has notat tensió en alguna part del cos? Dolor? Bé, és normal. Quan rebaixem al mínim els estímuls externs, afloren coses de dins, notem més el cos físic. És bo reconnectar amb el cos.
Si et ve de gust, escriu als comentaris si ho has fet i què has notat, estaré encantat de llegir-te 😉
Si tens ganes de saber més sobre meditació Vipassana, pots llegir aquesta web. Aquesta gent organitzen cursos de 10 dies de meditació. En fan per tot el món, aquí apropet tenim el centre Dhamma Neru a Santa Maria de Palautordera, al Montseny. Cal espavilar-se per aconseguir entrar-hi, les places s’esgoten uns pocs segons després d’obrir les inscripcions. Fan cursos durant tot l’any, pots trobar les dates aquí.
“Un moment, 10 dies meditant, ho he entès bé???”. Sí, són cursos de 10 dies, en què es medita unes 10h al dia. “Quèeeeeeeee? Impossible”. Jo també em pensava que era impossible, però m’hi vaig apuntar sense saber gaire on em posava, i ha estat una de les millors decisions de la meva vida. Va ser tant així, que aquest any n’he fet un altre.
M’han canviat la vida. Bé, no, no és ben bé així. M’han ajudat a canviar jo la meva vida. Perquè eliminen tot el soroll extern, ja no hi ha on desviar l’atenció. És un constant mirar cap endins. I mirant tant cap endins, s’obre la porta a ser totalment honest amb mi mateix sobre aspectes centrals de la vida.
En el primer curs Vipassana que vaig fer, vaig veure amb total claredat que calia prendre decisions vitals doloroses si volia ser pare, i així ho vaig fer. En el segon curs que he fet aquest any, em va venir quin era el compromís que volia adquirir al casar-me amb la Mariona, i vaig veure clar que ja estava llest per ser pare, estava obert a què la criatura vingués quan volgués. I aquí estic avui, escrivint la història de Papadri amb la Mariona embarassada de 14 setmanes.
“10 dies són molts, no me’ls puc agafar…”. A la vida habitual que ens hem muntat, en què tenim 30 dies de vacances a l’any, 10 dies poden semblar molts. Alhora, amb una esperança de vida mitjana de 82 anys, agafar 10 dies dels 29.930 dies de mitjana que viuràs és una quantitat insignificant. I menys tenint en compte que t’ajudaran a viure-la millor. Tot és mirar-ho amb perspectiva. La vida és decidir què prioritzes. Passa el mateix amb els 15 minuts de meditació al matí.
Crec honestament que si tothom medités 15 minuts al matí, el món estaria millor. Cadascú estaria millor amb si mateixa, i això també faria que ens relacionéssim de forma més sana amb la resta.
Aquests dies, meditar m’està ajudant a rebaixar i calmar la sensació d’anar tard i de no poder arribar a tot. Com a parella, a la feina… M’està costant arribar a tot.
M’adono que se m’activa el mecanisme: o ho dono tot, o ho deixo estar. A la sessió de teràpia que vaig fer aquesta setmana passada m’apareixia aquesta exigència meva: o aconsegueixo arribar a tot (amb el desgast que em suposa), o me’n retiro i no ho faig. A mitges, no en sé no m’ho permeto.
Aquests dies estic posant el focus en permetre’m estar en el camí del mig. De fer fins on pugui, sense oblidar-me de mi i del que necessito jo. Podent veure el que m’envolta sense perdre’m de vista a mi.
“No cal fer-ho sempre, intenta fer-ho el número de vegades suficient per notar-ne els beneficis.”, diu l’Antonio de ricosylibres.com. Ho trobo encertat, em permet rebaixar l’exigència, col·locar-me al camí del mig, veure tons de grisos més enllà del blanc i el negre.
Sent conscient d’això, també em permetré no meditar si algun dia no em va bé. M’adono que la meva manera de prendre’m el compromís (amb mi i amb altres) és tan forta que puc estar agafat a un ferro roent i no deixar-lo anar.
Anava a posar que «vull ser més humà», però no, es tracta més aviat d’acceptar la meva humanitat, reconèixer els meus límits, fins on arribo i fins on no. Quan fer de més seria trair-me, anar en contra meu. Vull deixar el ferro roent si m’està fent mal, vull adonar-me que m’està cremant i dir-ho, a mi o a qui sigui (a la Mariona, a la feina, a la vida).
I mentrestant, a la Mariona li va creixent la panxa. Aquesta setmana ja no li entraven cap dels seus texans i n’estava farta d’anar sempre amb el mono, així que s’ha comprat els primers pantalons d’embarassada!
Segurament seran els últims que es comprarà, perquè hem rebut diversos oferiments d’amigues properes per deixar-nos roba, tant d’embarassada com també de bebé. Quanta solidaritat! És molt bonic rebre aquest caliu i estima a través de deixar-nos roba. Va més enllà de lo material, és saber que hem passat per la mateixa situació, és suport emocional, és crear xarxa on recolzar-se 🥰
Alhora, m’adono que aquesta xarxa de suport en el pla més material es dóna essencialment entre mares. Elles són qui ho expliciten, qui tenen clar què tenen per oferir que ens pot ser d’utilitat segons la seva experiència i ens comparteixen la llista. No només roba d’embarassada, també roba de bebé classificada segons l’edat, bolquers de tela, joguines i altres elements útils durant l’embaràs i la criança. Ho tenen més controlat elles, en aquest sentit als pares ens queda feina per fer.
Les nàusees ja són poc habituals en ella, però segueix amb molt poca energia. Em sembla lo normal: l’està dedicant a crear vida! Lo que no és normal és que segueixi treballant, fent la seva jornada laboral habitual.
La Mariona treballa d’educadora social al Raval, acompanyant a dones que exerceixen prostitució i/o són víctimes de tracta amb finalitats d’explotació sexual. Més enllà d’arribar esgotada a casa i que necessita estirar-se i no fer absolutament res més, treballa en un àmbit emocionalment duríssim, i més des d’una perspectiva de salut sexual i reproductiva!
Estem fent mans i mànigues perquè li donin la baixa, i ens estem trobant que des de la mútua laboral ens posen pals a les rodes. Ens demanen avaluacions externes extres que demostrin que les tasques que fa són un risc per a l’embaràs. Joder, si està entrant a pisos i clubs on s’exerceix prostitució, amb tot lo que envolta aquesta pràctica! Com no ha d’afectar a la criatura que porta a dins???
En aquest país la natalitat està a mínims històrics, però és que fins i tot si estàs convençut de tenir una criatura, no ho posen gens fàcil eh!
Seguirem lluitant perquè li donin la baixa i viure un embaràs el millor possible. Passar temps de qualitat com a parella hi ajuda. Meditar i estar centrat en el dia a dia, també.