Què és la síndrome del niu? Fent una cerca ràpida que internet apareix que és un estat d’hiperactivitat que sovint viuen dones en el tercer trimestre d’embaràs, per aconseguir que estigui tot llest per quan arribi el nadó.
En el cas de la Mariona està sent de manual: ha buidat tots els armaris de casa, està en procés d’eliminar tot el que no necessita de roba, llibres, objectes variats, estris de cuina… Està fotent una feinada! Realment és així: està generant espai per acomodar al Luar.
Per internet també apareix que “la síndrome del niu no és més que una manifestació de la preocupació i ansietat que sofreix la mare davant l’arribada del nou ésser”. Té tot el sentit que ho canalitzi per aquí.
I a mi, com m’afecta? Perquè enlloc apareix si la síndrome del niu aplica a la parella! No tinc ni idea de com és en altres persones, però en mi puc dir que ara mateix, a la setmana 33, les coses estan així:
Necessito més hivern. Ei, i sé que això de voler més hivern no deu ser una opinió gaire popular i potser va en contra del que vol la majoria: estiu, més caloreta, allargar els dies… Però ara mateix, jo no. Jo necessito més calma, fer cova, anar lent, baixar el ritme, estar cap endins un temps més.
De fet, on ha anat l’hivern? Algú l’ha vist passar? Ha estat un hivern molt poc hivern. No només per les temperatures més altes del que tocaria en aquesta època, sinó per la intensitat personal i laboral que ha comportat en el meu cas.
Mirant endins, sé que darrere el no parar també hi ha un neguit per l’arribada del Luar, igual com en la Mariona. Pel naixement i també per tota la preparació prèvia perquè estigui tot a punt per quan vulgui sortir a conèixer el món exterior.
El naixement he anat acceptant que serà com hagi de ser, sé que no tinc massa possibilitat de controlar res, més aviat al contrari: hi tinc ben poc a fer, ben poc depèn de mi. La meva intenció: estar present per donar tot el suport del món a la Mariona i al Luar, confiar molt en la vida, i assumir que prendrem les decisions que haguem de prendre en el moment que toqui.
Però la preparació per a l’arribada del Luar és una altra cosa. En la preparació sí que hi ha molt que podem fer per millorar i facilitar-nos les coses pel futur. No m’ha aparegut la necessitat d’ordenar i netejar coses en el pla físic com la Mariona. El que he notat és una necessitat de deixar tancats diversos serrells que tenia oberts: dur a terme accions per ordenar la meva economia i la de parella, revisar el tema de la hipoteca, fer les meves revisions mèdiques anuals i del dentista… Tot d’activitats que va bé tenir-les aclarides abans d’entrar en un túnel com (m’imagino que) serà l’arribada del Luar i els seus primers mesos de vida.
Sí, indubtablement ha emergit en mi aquesta part planificadora, resolutiva, solucionadora. Com dient: “ja que hi som i hi serem per un temps, anem a finiquitar coses perquè no molestin més endavant!” Sí, en tot això s’hi barreja la meva autoexigència, perfeccionisme, control (fictici)… I el neguit que comporta.
Allò que deia uns articles enrere sobre la muntanya russa, que ja veia el final de la pujada? Bé, doncs se segueix veient cada cop més a prop, i ara ja estic en el moment de comprovacions: m’he tret les ulleres oi? Perquè si no em sortiran volant! Tinc les sabates ben cordades? El rellotge també perquè no em salti? El cinturó aquest em queda massa fluix, o és normal que quedi així??? Estic amb aquests nervis de fons. Així és com jo visc la síndrome del niu. Similar a la Mariona, però diferent.
No hi havia posat paraules fins ara, però sí que hi ha això en mi. I és normal que aparegui d’una forma o altra: és que n’està venint una de grossa! Perquè mirant-ho amb perspectiva, no només és la preparació i el part, és tot el canvi de vida que suposa tenir una criatura i estar dedicat 100% a la criança durant mesos! Què fort… Em va bé escriure-ho per anar-ho assimilant. Fins fa poc només veia la propera parada: el part. Ara ja estic duent a terme accions amb una mirada més enllà.
Amb tot això, és clar que necessito més hivern, més cova, anar a poc a poc, estar cap endins… Tot això requereix un temps d’assimilació. No només racional, sinó també (i especialment) emocional. I aquesta va més lenta. Almenys en el meu cas, triga més.
És un anar-ho rumiant mica en mica. No pas un rumiar de cap, sinó un ruminar de les vaques: anar-ho mastegant, digerint, tornant a mastegar, lentament, pacientment. Poc a poc. I això ho facilita tenir temps, anar sense presses, fer cova, tenir hivern. Tota la intensitat, el voler deixar-ho tot a punt, i també la conseqüent necessitat de recolliment per l’energia que comporta és la síndrome del niu versió paterna, a mi m’ha aparegut així.
Per tot això, he fet un pas que estic content d’haver fet i també per com ho han entomat a la feina. Fa un parell de setmanes vaig veure que no tenia sentit per mi seguir treballant fins al dia abans que naixés el Luar. Potser això sona raro perquè es porta fent així molts anys i ho hem normalitzat, però em sembla un tall molt bèstia d’un dia per l’altre desaparèixer. I he pensat com fer-ho diferent:
M’agafaré dies de vacances a la feina a partir de la setmana 37 aprox. Prendre aquesta decisió i que fos ben acollida per l’equip ha estat tranquil·litzador per mi. I he notat com el meu cos es relaxava, com de cop i volta notava més espai al pit, serenor, alleugeriment.
Que el Luar neixi quan vulgui, que vingui quan hagi de venir. Mentrestant, el que puc fer per cuidar-me i cuidar-nos és tenir uns dies de transició, de baixar el ritme, de centrar-me full time en nosaltres. En la Mariona, en el Luar, en estar bé jo.