Ha estat una setmana molt dura a la feina. Laboralment parlant, m’atreveixo a dir que ha estat la setmana més intensa de tot l’any. Moltíssimes hores treballant, la sensació de no arribar, dormir poc i sense aconseguir desconnectar de les tasques pendents.
La Mariona, que està de baixa, ha tirat del carro en gairebé tot lo de la llar: cuinar els àpats, neteja, roba… Una part de mi se sent malament que sigui així, m’apareix la culpa. Sé que ve de pensar que hauria de ser jo qui la cuida a ella que està embarassada de 6 mesos, i no pas ella cuidant-me a mi.
Quan li comparteixo això, em diu que som un equip i ha acceptat que aquesta setmana era així. Va entendre que necessitava això d’ella i estava disposada a fer-ho. “Hoy por ti, mañana por mi”.
Quanta estima hi ha en això de cobrir-nos les espatlles! Amor d’aquest pràctic, no pas romàntic o admiratiu sinó un amor súper terrenal. L’amor de facilitar-nos la vida l’una a l’altra. Amor del dia a dia.
Però tornant a la feina: com es compagina la vida laboral amb la criança? Tal com he viscut la feina aquesta setmana, no és compatible amb la criança. O almenys no amb la manera com vull criar jo. Totalment insostenible.
Sí que hi ha una baixa de paternitat de 4 mesos, però i després? Sense voler-me anticipar al que passarà, sé del cert que no arribaré a tot a la feina. O vaja: no arribaré a tot lo que estic arribant ara (un matís ben rellevant!). Sembla lògic, però no ho havia vist tan clar fins ara que ho he escrit.
Ei, i la veritat és que ja em sembla sa que sigui així. Perquè aquesta setmana ha estat molt poc saludable pel meu cos i pel meu cap. Emocionalment ha estat massa. He necessitat desconnectar de mi per tirar endavant, i no m’agrada això.
Albiro aquest canvi que em portarà l’arribada del Luar. Relativitzar la feina. Posar-la en un segon pla. Fins fa ben poc, per mi la feina ha estat un gran motor d’il·lusions, d’energia enfocada cap a on li veia el sentit, de no escatimar en esforços i temps dedicat a causes que m’he anat fent meves. Sí, he tingut la sort de treballar sempre en feines que he cregut en el que feia, li veia el sentit i tenia la sensació que contribuïa a fer el món un lloc més amable.
Amb la criança, això canvia. No canvia la intenció envers el món, però sí que canvia com la canalitzo. La feina és un canal més, però m’adono que deixarà de ser el principal. I m’agrada que sigui així, que hi hagi aquesta reordenació de prioritats.
Benvingut el canvi en com prendre’m la feina que arribarà en 3 mesets. I sé que no hi ha marxa enrere, que el Luar arriba per quedar-se i posar de cap per avall la meva manera de funcionar i entendre el meu món, també en l’àmbit laboral. Ho sento fort fins meu. I me n’alegro.
Au, a descansar.
PD: setmana 27 d’embaràs, estem entrant en el 3r trimestre. Sense ni adonar-me’n, ja gairebé som al febrer! On ha anat el gener? Algú l’ha vist passar? Com pot ser que ja hagi passat una dotzena part de l’any?
PD2: volem que el Luar neixi a casa. Per què? T’ho expliquem aquí. Si ens vols ajudar a cobrir les despeses que implica parir a casa, fes una aportació econòmica a https://www.gofundme.com/f/parir-el-luar-a-casa 🙌🏼😊
PD3: merci a totes les persones que ja heu fet una aportació econòmica o ens heu deixat/donat coses per la criança, sou l’hòstia ❤️