Tot va començar amb molts nervis. Teníem hora a les 8 del matí per començar inducció. El dia abans vaig avisar al meu cap per poder anar-hi i no vaig rebre resposta. Amb lo que a les 4.30 estava a la feina. Fins a les 7.30 no vaig poder parlar amb ningú sobre què podia fer. En 15′ ja tenia permís per marxar, amb la sort d’estar a 1 parada de l’hospital de Sant Pau. Corrent pel carrer Sant Quintí amunt, nerviós per entrar amb ella a l’hospital. Petó, abraçada i cap a dins.
Gairebé dues hores de monitors, per després introduir-li la pilota, i una altra estona de monitors per marxar cap a casa al voltant de les 11, amb instruccions de tornar a les 17h per continuar amb la inducció.
Dinar el que els nervis ens van deixar, portar els gossos a casa del sogre, on ella va al lavabo a treure’s la pilota i s’adona que ha expulsat el tap mucós, i ja marxem cap a l’hospital. Tot el camí a peu, xerrant, intentant calmar-me.
Un cop allà, li punxen la bossa i al cap de poc li punxen ja l’oxitocina. Comencen les voltes per l’habitació, intentant estar tranquil, donar-li forces. A les 21h vivim el primer canvi de torn. Passades les 22h demana l’epidural per mitigar els dolors. La nit va passant entre nervis, visites del personal sanitari, i lleus cops de cap.
A les 8 marxo corrent (literal) a casa del sogre a fer un petit passeig als gossos i tranquil·litzar al sogre, i torno tan ràpid com puc per a seguir acompanyant-la. A les 9 del matí, tornem a viure un altre canvi de torn, on ve la Júlia, que va ser la llevadora que ens va atendre el matí anterior per monitors i la pilota.
Les hores passen molt molt lentes, on l’empatia del personal mèdic ens és de gran ajuda. Jo intentant fer tot el que em ve al cap dels cursos als que he assistit. Em veig força superat, però sé que em necessita i no puc fallar. La llevadora va comprovant dilatació i demés. El coll està rígid i no acaba de dilatar (em maleeixo per no haver fet més i millors massatges perineals). Però ella està convençuda de poder fer part vaginal, pel bé que feia els pujos, tot consultant amb més personal sanitari per confirmar la seva opinió. Durant els pujos, vaig veient una mica del cap de la Gaia, emocionant-me moltíssim.
Última visita a les 20h, on ens indica que en mitja hora ve i decidim què fer. Arriben les 21h, i altre canvi de torn (el tercer). Les auxiliars es venen a acomiadar i demanar-nos perdó per no poder quedar-se. Ens enfonsem, però jo intento semblar bé per donar suport.
Estem en un punt on les contraccions són contínues, molt molt fortes, i l’epidural ja no ajuda. Començo a plorar moltíssim un altre cop (ja no sé quantes vegades portàvem a aquestes hores), veient-la patir tant i sentint-me tan tan impotent.
Finalment, fart, dono cop de puny al botó vermell. Comença a entrar tot el personal sanitari i ens indiquen que començarem ja el treball final. Tots es comencen a col·locar al seu lloc, i jo m’aparto a un racó per no destorbar.
En aquest moment entra la Júlia i se’ns canvia la cara. La Mari li diu «què hi fas aquí, has de marxar que és la teva hora!», i ens respon que no pot marxar sense veure a la Gaia, que ja ha avisat a la seva mare que necessitava que es quedés una estona més amb la seva filla. Això val un món (va ser una petita mostra més del gran caliu humà de tot el personal que vàrem trobar a Sant pau). I es col·loca al meu costat, per donar-me suport a mi també.
Uns pocs minuts que es fan eterns, fins que la nostra petita princesa acaba sortint i la col·loquen als braços de la seva mare, moment en què trenco a plorar, i on, discretament, la Júlia, que ja m’havia vist fer-ho vàries vegades, em dona un mocador. Ràpidament surt la placenta tota sencera, i els hi demano si podríem fer una estampació amb les pintures i els papers que he portat.
Comencen a cosir, perquè al final ha fet falta fer una petita episiotomia. Mentre cusen, la Mari continua sagnant. Comencen a mirar i tocar, perquè surt massa sang. No entenc res, i començo a preocupar-me. Amb tot el mal que li feien, al final em donen a mi a la petita Gaia, i encara que és un moment màgic, no aconsegueixo gaudir-ho del tot pels nervis del que estic veient. Troben un petit punt desgarrat per on sagna i comencen ràpidament a cosir. Acaben força ràpid i no passa a majors.
La mare i la filla estan bé, estan precioses juntes i jo em sento summament afortunat de poder-ho veure i gaudir.
Jordi de la Vega Arús