Clearblue, clear shock

Vam saber que la Mariona estava embarassada a mitjans d’agost, mentre estàvem de viatge als Écrins (França) amb la Kila (ai, si no us l’he presentada! És la nostra furgo, una Califòrnia verda del 97). Quin negoci això dels tests d’embaràs!

Desconeixia tota la parafernàlia relacionada amb els predictors. Potser la resta de mortals ja ho sabíeu, però jo no tenia ni idea que existeixen diferents tipus de tests d’embaràs. 

Jo em pensava que eren com els tests del covid, que n’hi ha de diferents marques però tots consisteixen a fer el mateix: fotre’t un bastonet pel nas tan endins com puguis, moure’ls fins a esternudar un parell de vegades, barrejar-lo amb el líquid, posar-ne tres gotetes al test i esperar que pugi, a veure si apareixen dues ratlletes o només una.

Però resulta que en els tests d’embaràs, n’hi ha que t’ho diuen abans que d’altres! Aquest és el tret distintiu de la marca Clearblue, que anuncien que confirma el resultat fins a 6 dies abans que la resta de tests. Per això et foten 16€ en comptes dels 2€ que val un test estàndard. 

Joder, com juguen amb les emocions eh! 6 dies més d’estar amb els nervis de si sí o si no, o saber-ho ja? Estar dubtant de si només és un retard de la regla, o tenir la certesa i a partir d’aquí ja veurem com ens ho maneguem?

Ja ho diuen: pagant, Sant Pere canta. I sí, nosaltres vam decidir comprar-lo abans de marxar cap a Franca i pagar l’extra per saber-ho abans. Vam acceptar que evitar el neguit uns dies tenia aquest preu. 

El colmo de tot plegat és que la Mariona no se’l va fer uns dies abans (aprofitant el preuat efecte del Clearblue), sinó que finalment es va esperar a veure si li baixava la regla i sentir com es trobava 😅 total, que vam pagar extra per res!

De fet, mentida, no, no és així: vam pagar per la tranquil·litat i seguretat extra que ens donava tenir l’opció (que finalment no vam fer servir). És ben diferent, perquè la tranquil·litat sí que la vam tenir.

La Mariona no se’l va fer abans perquè va voler prioritzar intuir si estava embarassada o no escoltant el seu cos i els senyals que li donava, i utilitzar el test tan sols com una confirmació. 

Mirant-ho amb perspectiva, a mi em sembla molt bé que fos així: que primer vagi la intuïció interna a través d’escoltar el propi cos, i després una validació externa com és el test, però que aquesta no sigui l’únic element en què confiar o recolzar-se. Trobo que massa vegades la validació externa passa per davant de la validació pròpia, fet que promou l’atrofiament de l’escolta interna (temazo eh! A reprendre en futures entrades!). M’agrada molt que aquesta vegada no fos així.

Quan feia tres dies que li hauria d’haver vingut la regla i semblava que anava molt encaminat cap al SÍ, vam decidir que el matí següent es fes el test. Igualment, quins nerviiiiiis!

La Mariona estava que pujava per les parets: i si no és cert el que sento? I si m’estic muntant jo sola la peli? Li apareixia por i desconfiança cap al seu instint. La validació externa en forma de test ens aniria bé per sortir d’aquest bucle emocional.

Jo només havia vist en pelis la típica escena d’una dona fent-se un test d’embaràs al lavabo, amb les diferents reaccions segons el resultat: des dels salts d’alegria si donava positiu i era volgut, o alleujament si era negatiu i no el volia pas, o amb terror desconcertant si el resultat del test no era el desitjat. 

Així que l’escena a la Kila em va semblar de peli total. Pipi de bon matí, mostra al test i a esperar. I boooooooom va sortir que SÍ que estava embarassada! UAU JODER FLIPA QUÈ FORT QUÈ BÈSTIA!!! 

Jo em vaig quedar en xoc. No vaig saltar d’alegria, ni vaig cridar, ni em vaig cagar a sobre, ni res d’això. Em vaig quedar paralitzat, com si no m’acabés d’arribar. Com si no m’ho acabés de creure, no acabava de ser real. Em vaig quedar com un estaquirot, sense dir res ni fer res.

Dies després, la Mariona em va confessar que li va estranyar la meva reacció, que no se l’esperava així, que semblava com si no em fes il·lusió. I me n’ha fet molta, més endavant! L’embaràs és totalment buscat i volgut, qui em coneixeu sabeu prou bé el camí viscut per arribar fins aquí! 

Però en el moment, crec que va ser tan fort que em vaig dissociar, i una part de mi era allà físicament, i una altra part era en un altre lloc lluny, potser molt cap endins, desconcertat i sense saber com ubicar-me. 

Algo havia canviat molt, però molt molt molt. I això fa cosa. Vull dir que fa por, que em va fer por. I la por paralitza. 

Vull validar aquesta reacció que em va aparèixer a mi, i que si hi ha algú més que li passa o li ha passat, que sàpiga que també està bé i és normal que el primer que aparegui sigui estar en xoc i anar-se’n cap endins, cap a la cova, com un cargol de mar que s’amaga buscant refugi. I ja anirà sortint de mica en mica, sense empènyer, hi ha temps i tot es va digerint i posant-se a lloc.

Cal dir que aquesta reacció no és nova en mi: quan la Mariona em va demanar de casar-nos em vaig quedar igual 😅🤣 

És que són canvis amb implicacions bestials! És habitar aquest món de forma diferent! És un canvi d’identitat, deixar de ser l’Adri que era abans i passar a ser l’Adri-pare. I per això cal deixar morir una part de mi, per deixar espai a què vagi sorgint l’altra ☺️

Fins aquí la segona publicació, escrita a Lagonisi (Grècia) en una altra furgo: la camper que hem llogat per fer el viatge de la nostra lluna de mel. Vam confirmar l’embaràs en una furgo, i Papadri ha nascut en una altra furgo! Tot va sobre rodes, tot està en moviment. I demà iniciem la setmana 12 🥳