Aquestes últimes dues setmanes he viscut un pic d’intensitat a la feina. Jo no tinc un horari laboral fix, sinó que m’organitzo les hores que treballo segons les tasques a completar. El volum de feina varia depenent del moment de l’any, i per aquest final de primer trimestre hi ha hagut un pic heavy, difícil de sostenir.
S’hi ha ajuntat que ja ha entrat la persona que em substituirà durant la baixa de paternitat. Que ja hagi començat m’ha ajudat perquè ens hem dividit algunes tasques, i alhora també s’hi han afegit les reunions de traspàs per posar-la al dia de tot, que han comportat força temps.
Això ha fet que treballés moltes hores al dia, masses. I que no fos un dia puntual, sinó que s’allargués un parell de setmanes, massa dies. I no només són les hores a la feina: el més dur és la càrrega emocional que implica, el desgast mental, el cansament físic, l’angoixa per no arribar a tot, el fet de tenir pensaments relacionats amb la feina a totes hores, també fora de les hores de treball.
Amb tot això, la Mariona, estant embarassada de 8 mesos, ha entomat la majoria de tasques de la casa. A més, també ha estat ella sola qui ha posat les rentadores amb la roba del Luar, les ha estès i plegat, classificat per edats, i ha comprat tot el material necessari pel part a casa i el postpart. Em fa vergonya reconèixer-ho, però ha estat així.
M’apareix culpa. Sí, sí, sento una culpa profunda per no estar arribant, per no estar donant la talla com a pare. Culpa perquè no és així com volia que fos. Dins el meu cap, les tasques de preparació pel part i el postpart les faríem juntes, o en tot cas la Mariona estaria fent repòs i les estaria assumint jo!
Joder, a les primeres de canvi ja estem reproduint els més típics estereotips de gènere heteropatriarcals! L’home treballant mentre la dona s’encarrega de totes les tasques reproductives. La corresponsabilitat a la merda, fins i tot abans de començar la criança. Quin fracàs!
Almenys abans, a la societat heteropatriarcal en què l’home es passava el dia fora de casa treballant i no s’encarregava de cap tasca de la llar ni de la criança, com a mínim guanyava un sou que permetia sostenir a tota la família! Jo, ni això, que depenem de la baixa de la Mariona per mantenir-nos a flote econòmicament!
M’apareix autoexigència: hauria d’haver fet més, hauria d’haver-m’ho muntat diferent a la feina, hauria d’haver posat límit a tantes hores treballades…
He compartit tot això a la Mariona. Li he dit que em sap greu. Veig tot el que està fent, i és moltíssim. No he sabut fer més jo, assumir més jo per descarregar-la a ella. I així no és com vull seguir.
Poder-li expressar ens ha alleugerit, tant a ella com a mi. Compartir-li que estava sentint culpa ha apaivagat el meu malestar. Ha rebaixat la por a no ser suficient que m’havia aparegut de fons. Por a no ser prou bon pare, prou bona parella.
Dir-li que veia tot el que estava fent ella ha fet que es sentís més reconeguda. Expressar-li que era conscient de la situació, tot i no saber com canviar-ho, ha fet que se sentís una mica més compresa.
La seva resposta ha estat que ella també veia totes les hores que estava dedicant jo a la feina: no és que m’estigués rascant els collons, és que no estava arribant a més. I que sabia que era temporal i que acabaria aviat. Que fos conscient d’això i s’ho prengués així m’ha tranquil·litzat.
Alhora, també em compartia la reflexió que ella està de baixa i jo estic treballant, i és normal que les tasques no ens les repartim a parts iguals sinó de forma equitativa. Per això cal posar a la balança no només les hores que ella té per estar de baixa, sinó també l’energia de la qual disposa sabent que està a la setmana 36 d’embaràs. Parlar de tot això ens ha ajudat a reequilibrar-nos com a parella.
Des d’ahir ja he passat el pic de feina, ara ja estic de baixada cap a la baixa de paternitat. La començaré en 10 dies perquè m’agafaré dies de vacances abans de la data probable de part. Per aquestes properes setmanes abans del part li he dit a la Mariona que desitjo que no faci de més, que es calibri i no es cansi en excés.
Desitjo que es permeti descansar, que posi límits a les tasques que fa, que deixi coses sense fer i confiï que les assumiré jo. Potser no tan ràpid com podria fer-les ella perquè no disposo de tant de temps mentre segueixi treballant aquests propers dies, però sí que les faré.
Desitjo que ni la feina, ni tampoc escriure a papadri.com o anar al grup de pares, mai siguin una evasió de responsabilitats en la criança que sobrecarregui a la parella.
Amb tot això, no estem fent el massatge perineal que la ginecòloga ens havia dit que de fer a partir de la setmana 34. Ni li estic fent jo a la Mariona, ni ella se l’està fent a sí mateixa perquè va cansada i perquè és incòmode. Segons diu ella, de massatge no en té res, és més aviat un exercici molest.
Alhora, la llevadora ens ha dit que si fer el massatge ha de ser un pes, si ens ho hem de prendre com una tasca més a completar en un dia on no arribem a tot, que no el fem. Des d’aquesta energia, és contraproduent i millor descansar, cuidar-nos, fer-nos-ho fàcil.
Fins ara, la Mariona se l’ha fet en comptades ocasions. A partir d’ara que les coses han canviat i disposo de més temps i energia, a veure com ho encarem per fer-lo travessant la incomoditat que implica.