Tenim una gossa que es diu Appa. No és pas que hagi arribat fa poc eh! Ja fa quasi 4 anys que la Mariona la va adoptar. I sens dubte, és un dels elements que més condiciona les nostres rutines diàries. Com encaixa tenir l’Appa amb la paternitat? En la criança no ho sé encara, de moment puc parlar de com està sent l’embaràs.
L’Appa sap que existeix el Luar? Tot lo que diré són elucubracions, no hi ha res demostrable. Són les meves creences. I com a creences, tu tries si te les creus o no. Jo crec que sí: l’Appa sap que existeix el Luar, encara que estigui dins la panxa de la Mariona.
Però no crec que ho sàpiga des del primer moment de quedar-se embarassada la Mariona, ni tan sols quan ho vam saber nosaltres. Crec que va trigar uns mesos a adonar-se’n.
No hi ha un moment concret que hàgim detectat un clic en ella, però sí que fa dos o tres mesos hi va haver una setmana que vam notar que l’Appa olorava insistentment al voltant de la Mariona, amb actitud de buscar algo extra que no veia, i no entenia què estava passant. No va ser un moment puntual, va ser un patró que es va anar repetint diversos dies.
No vull intentar demostrar res perquè no hi ha res demostrable. Però m’agrada pensar que va ser aquella setmana quan l’Appa va entendre que algo havia canviat en la Mariona. Que no estava com sempre, que algo raro hi havia, algo tenia dins que abans no hi era. Potser per l’olor, potser per les hormones, potser pel canvi físic, potser per una intuïció més profunda, però es va adonar que la Mariona portava una criatura dintre. Així ho interpreto jo.
Quan vam notar això, li vam explicar que dins la panxa de la Mariona estava creixent el Luar. Jo tinc aquest costum d’explicar-li tot a l’Appa: quan vaig a sortir de casa li dic, també si marxem amb ella a algun lloc, o si hem d’agafar la furgo per fer una bona estona de carretera… Crec que l’ajuda a ella, ho entén i es prepara. Ho assumeix millor. Es queda més tranquil·la, i jo també.
I al Luar també li vam explicar qui era l’Appa. Tot i que ja la portava sentint des de feia temps. L’Appa als vespres borda, és quan es fa sentir més, i estic convençut que el Luar l’ha sentida tant que la té integrada com un so familiar.
Jo trec a passejar l’Appa, i l’Appa em treu a passejar a mi, ajudant-me a viure de forma més sana. Em fa sortir a fer una volta quan ho necessito, i quan no, també. La veritat és que passo molt més temps a la natura que abans de tenir-la, i això és bo. Sí, indubtablement: visc millor perquè tinc una gossa que fa que surti a caminar per la natura quasi cada dia almenys 1h. Jo la trec a passejar, però igual d’important és que ella em treu a passejar a mi.
Tinc una feina que em passo un munt d’hores davant de l’ordinador, i tenir l’obligació de sortir a caminar amb ella m’equilibra, em fa agafar aire fresc, m’espavila, em fa estar actiu.
Volem que l’Appa estigui present durant el naixement del Luar a casa. Tenim la creença que sabrà trobar el seu lloc, en sap molt d’això. Estar present i alhora deixant-nos espai, és una mestra en això. I ens protegeix sempre que ho necessitem. Confiem molt en ella.
Com serà quan hagi nascut el Luar? Ni idea. Segur que teixiran una relació d’amistat íntima, no en tinc cap dubte. Al contrari, segurament caldrà posar límits quan es compinxin, per exemple quan al Luar no li agradi algo de menjar i ho tiri a terra perquè ho arreplegui l’Appa i s’ho foti. Compartiran joguines, això serà inevitable. I no ho dic com a algo dolent, ja em sembla bé que sigui així.
Jo no vaig ser criat amb un gos i la Mariona tampoc, però creiem fermament que tenir l’Appa aportarà molt en la criança del Luar. Més enllà de sortir a passejar, m’imagino que empatitzarà més amb el món animal i amb la natura, i sabrà relacionar-s’hi millor.
Per això mateix i perquè conec l’Appa, em sap greu quan veig persones que els fa por. M’agradaria poder contribuir a revertir-ho d’alguna manera, però no he trobat com sense sentir que sóc massa invasiu o em poso on no em demanen. Sé que prové d’alguna mala experiència passada i del seu desconeixement dels gossos.
Em preocupo quan veig a altres criatures interactuar amb l’Appa i veure que no saben llegir-la. Alguna vegada puntualment ens ha passat que una criatura s’apropa molt als morros de l’Appa per ensenyant-li algun dibuix o joguina, o se li apropa per darrere per tocar-la a prop de la cua, i l’Appa reacciona marcant-la. Mai ha mossegat, però sí que gruny i borda. És la seva manera de posar límits, així demana que li respectin el seu espai. Quan ha passat això, la criatura s’ha emportat un bon ensurt i s’ha posat a plorar.
Quan hem tingut situacions així, m’apareix el dubte: hauria de clavar-li bronca a l’Appa perquè ha marcat a una criatura i no ho hauria de fer? O caldria fer-li veure a la criatura què li molesta a l’Appa i ensenyar-li com relacionar-s’hi millor? Per mi, una cosa no treu l’altra, són complementàries.
Fa uns mesos, en fixar-me en situacions així em preocupava per com seria la relació entre l’Appa i el Luar. Ara ja no, li he donat la volta. Ara sóc de l’opinió que l’Appa es relacionarà fantàsticament amb el Luar perquè el té integradíssim, el veurà néixer i haurà viscut tot el seu creixement.
I també perquè el mateix li passarà al Luar: sabrà llegir l’Appa, entendrà què li molesta i què no. Això també li servirà quan es relacioni amb altres gossos.
Com que veig els beneficis de criar tenint una gossa, em costa d’entendre que hi hagi tants espais que prohibeixen l’entrada de gossos. També en espais de criança respectuosa. Ho trobo una llàstima. Sé que potser complica molt la logística perquè deixen pèls i pot comportar problemes si hi ha gossos que no es porten bé entre sí. Però no permetre que entrin gossos és perdre una oportunitat d’or per promoure l’empatia i el saber relacionar-se millor amb la natura a través de l’animal.
Sé que en un futur, el Luar traurà a passejar a l’Appa i l’Appa traurà a passejar al Luar. I això serà positiu per a tothom 😊
PD: si vols saber més sobre parir a casa, vés aquí https://www.gofundme.com/f/parir-el-luar-a-casa. Per ajudar-nos-hi, pots fer una aportació econòmica al mateix link ❤️

Comentaris
Recordo també que a l’inici de tot de l’embaràs que amb mi estava raríssima, com rebel i fent més cas a l’Adri que a mi. No sé si és només una casualitat o percepció però per mi va ser extrany, sort que no va durar molt! Imagino que em notava diferent i ho mostrava així, amb un comportament també diferent, en aquest cas més distant, evitatiu.
I que bé que ja torna a ser la de sempre!🐶