La funció paterna

Avui m’avanço als aconteixements: em sorgeix indagar en el rol del pare en la criança. Bé, més que el rol del pare, parlo de “funció paterna” perquè és independent del gènere de la persona que la desenvolupa. És la funció que associo a la persona no gestant.

Començo per les conclusions. Sí, em surt començar pel final i després aniré desgranant el que he anat trobant i reflexionant sobre el tema.

L’essència de funció paterna es resumeix en: 

1. Protecció i cura de la díada mare-criatura.
2. Separació de la mare i la criatura.

Escrit així de ras i curt pot semblar fred o sense sentit, però m’agrada anar a l’arrel de la qüestió, treure totes les vestimentes a l’assumpte i identificar quina és la raó de ser de la funció paterna. I després ja la tornarem a vestir i li posarem mil matisos.

Endinsem-nos-hi. A la jornada sobre paternitats que vam organitzar a EntreHomes el juny de 2023 al Plural centre de masculinitats de Barcelona, vam fer venir el Javier de Domingo. Va fer una xerrada que em va obrir molt els ulls. Parlava sobre la transició paternal: el pas de ser home a ser pare.

A la seva xerrada es va centrar molt en el primer punt: la funció paterna és protegir i cuidar la díada mare-criatura. Això ajuda a donar resposta a la pregunta “quin és el lloc del pare en aquest nou sistema?”: el lloc del pare és on pot assistir millor a la díada, on contribueixi a fer que la mare i la criatura estiguin millor físicament, mentalment i emocionalment.

En la transició paternal, la prioritat deixa de centrar-se en un mateix i passa a ser el benestar de la mare i la criatura. I el meu paper és, ni més ni menys, que això passi: que la Mariona i el nostre fill estiguin el millor possible. Aquest és el meu focus d’atenció. Tan senzill i tan complicat com això.

Sé que això se’m pot fer molt difícil quan la Mariona senti dolor (durant el part, en la lactància…). Hi haurà moments que no podré fer més que ser-hi present, amb tot el que estigui succeint. Ser-hi, encara que no sàpiga ben bé com i amb la possible frustració que senti per això mateix. Sense retirar-me’n, per incòmode que sigui. 

En el curs de preparació a la mapaternitat amb l’Imma Sàrries apareixia aquesta reflexió: “puc cuidar millor com més bé estigui jo”. I “més bé” em refereixo a més centrat, més calmat i més a gust amb la vida. Això també implica descansar i responsabilitzar-me de cuidar-me jo també. Perquè si no, al cap de 3 dies estaré esgotat i arrossegant-me pel terra, i així no és possible cuidar, o és un suplici. Com trobar l’equilibri? Ja ho anirem veient quan ens hi trobem, per ara la direcció és clara.

La funció del pare també és protegir a la díada. Posar límits a lo extern. Ser la figura intermediària entre lo privat (família, casa), i lo públic (societat, món). No perquè la mare no tingui la capacitat de fer-ho, sinó perquè ella estarà centrada en la cura i benestar de la criatura. 

Ha estat bonic parlar sobre les demandes de la Mariona pel dia del part i els dies posteriors, i estan molt relacionades amb tot això. Tota aquesta publicació va sorgir de la pregunta que ens vam fer honestament i amb el cor obert “què esperes de mi? Què t’ajudaria a viure millor el part i el post-part?”. Ella em demana:

• Fer de pilar en la part racional, ja que ella probablement estarà en un núvol d’emocions i esgotada físicament. Això implica encarregar-me de la gestió logística de la casa, dels àpats, les compres que necessitem, etc., prendre jo decisions funcionals sobre temes que no incumbeixin a la díada, i facilitar (resumir, clarificar, simplificar) la presa de decisions sobre aspectes relacionats amb el part i el post-part.
• Fer de mediador amb la resta del món: que jo sigui el mur de contenció de les comunicacions que tinguem amb la resta de persones: famílies d’origen, amistats, amb l’administració pública pels tràmits que calgui fer després del naixement…

M’ha servit molt anomenar tot això, posar-hi paraules i especificar-ho. Tenir una direcció clara m’ajuda.

Aquesta protecció, cura i contenció permet la fusió entre la mare i la criatura, que és necessària i fonamental per al desenvolupament del bebè. El pare no pot formar part d’aquesta relació tan íntima i única que és la vivència del primer vincle entre la criatura i la mare.

És aquí on arribo al segon punt de la funció paterna que he mencionat al principi: la funció separadora entre la mare i la criatura. Juntament amb tot lo mencionat fins ara, el pare també és l’encarregat d’ajudar la mare a separar-se de la criatura, i ajudar la criatura a transitar la primera experiència d’autonomia.

En aquest punt m’ha ajudat entendre que és la mare és qui dóna a conèixer el pare (o la persona no gestant) a la criatura. És ella qui li assigna el rol patern, qui li dóna permís per assumir la funció paterna. 

És cert que el nostre fill ja està sentint la meva veu i em reconeix per això (i també els lladrucs de l’Appa, la nostra gossa). Però un cop nascut, en un primer moment la criatura veu la figura paterna a través dels ulls de la mare, a través del seu discurs, del que ella pensi del pare (o persona no gestant). 

La mare li transmet a la criatura el que ella percep d’aquesta figura, ja sigui sensació de protecció, calidesa, confiança, o desconfiança, fredor, distància, amenaça. La mare presenta el pare (o persona no gestant) a la criatura. Vulgui o no vulgui, seré vist així des d’un primer moment, no ho trio jo.

El pare és el tercer que separa la díada mare-criatura. Aporta la dimensió de la diferència. És qui atura la tendència a la fusió psíquica entre mare i criatura. 

Aquesta és la funció de separació, de distinció, de diferenciació, el que en Gestalt es diu “desapego”, que porta a la criatura a un procés d’individualització i construcció d’un jo separat de la mare. 

La funció separadora és també limitadora, prohibidora. Sí, encara que costi, cal acceptar que com a pares interrompem, molestem, generem incomoditat en el bebè en separar-lo de la mare. I això és positiu pel desenvolupament i maduració de la criatura, és beneficiós per a totes les parts. 

Aquest rol patern inevitablement generarà frustració en la criatura, que pot ser que derivi en actituds de rebuig cap al pare (o persona no gestant). La funció paterna és també ajudar la criatura a acceptar aquesta pèrdua i a sostenir i reforçar la seva adaptació a la realitat.

Com a pare, ajuda a viure millor tot això tenir una acceptació profunda d’un mateix, una autoestima que validi generar aquest efecte de separació. Hi ha un preu a pagar, però m’anirà bé recordar que és part de la meva funció, està en l’essència de la paternitat.

Segur que m’apareixerà culpa, però serà bo no encallar-m’hi i retornar a aquest article per poder-ho veure amb perspectiva.