La primera patadeta

Patadeta, o cop de puny, o genollassu, qui sap! Però sí, aquesta setmana, la 21a d’embaràs, he vist amb els meus ulls els moviments del meu fill. Ja no és la Mariona que em diu que el sent a dins seu, ara l’he vist jo! I de cop i volta, tot és molt més real. Un xute de realitat que fa que sigui més conscient de tot plegat, de què això va de debò.

Sí, he dit fill i no filla, però no encara és segur. What? Sí, jo també em vaig preguntar el mateix. La història és que a l’última eco que vam fer, la ginecòloga ens va dir que semblava que veia un penis. “Com que sembla? Què vols dir?”. “Que no hi posaria la mà al foc” va respondre’ns. “Però ho sembla molt, o poc? Quant segura estàs? 60% o 95%?” vaig insistir. “Un 80%”, i es va quedar tan panxa. Doncs això, que la criatura té penis en un 80% 😂  

Saber això també fa que me l’imagini més. No sé, és com si tingués una identitat una mica més definida, i sé una mica més com adreçar-m’hi. M’adono que amb això ja ha començat la diferenciació de gènere, més enllà del sexe. Per bé, o per dolent. És així: imaginar-me’l més fa que m’hi senti més proper.

Amb tot això, no encara hem fet la eco que tocaria a la setmana 20. Ho sé, anem tard i diuen que aquesta és la més important perquè és la morfològica, on es miren tots els òrgans i possibles malformacions. El que va passar és que la setmana 20 queia en pont i no volíem passar-lo a Barcelona només per tenir aquesta prova. Sense treure-li importància eh! Però vam pensar que fer-lo una o dues setmanes més tard tampoc canviaria res. 

El que ens va sorprendre és com ens va tractar l’administrativa del centre ginecològic que ens donava hora: gairebé que es fa enfadar amb nosaltres, tractant-nos d’irresponsables i culpant-nos de ser mals pares per no fer-ho la setmana que tocava! Jo no hi entenc, però ostres, no m’esperava que ens muntés un Cristo així! 

Vam pensar: com estarà millor la criatura? I la resposta per nosaltres és clara: la criatura estarà més bé com millor es troba la mare. Hi ha excepcions, però en general és així. Com més tranquil·la i còmoda se senti la mare, millor estarà el bebè. 

Partint d’aquesta base, la mare està millor fent una escapada a la muntanya que no pas quedant-se a Barcelona per una visita que podem fer la setmana següent i no s’acaba el món. Quan els protocols van en contra del benestar de la mare, i per tant de la criatura. 

Crec que aquesta és una de les grans reflexions i prioritat a recordar-nos sovint en la criança: com més bé estiguem com a família i com a adultes, més possibilitats hi ha que la criatura es senti millor, més ben atesa, més ben acompanyada.

Ahir ens va passar una situació relacionada amb això, però no pas amb la criatura sinó amb l’Appa, la nostra gossa. Vam sortir de casa mitja horeta a fer un encàrrec i ens vam deixar una bosseta de croissanets de xocolata a sobre el marbre de la cuina. Doncs resulta que l’Appa els va agafar i se’ls va fotre!

Una bona liada perquè la xocolata és tòxica pels gossos. Ràpidament vam mirar a internet què calia fer. El google ens va retornar diverses pàgines que concloïen que calia fer-la vomitar. Hi havia opcions més casolanes, o anar a urgències a la veterinària.

Per sort, la Mariona té una veterinària de confiança que ens va agafar el telèfon a les 10 de la nit. Ens va calmar quan ens va dir 5 croissanets no són gaires per a una gossa de 40kg, i que la xocolata que porten els croissanets acostuma a ser poc pura. 

Ens va dir que si s’hagués fotut una rajola de xocolata sí que diria que anéssim a urgències perquè li punxessin un medicament per fer-la vomitar. Però sent tan poca quantitat i de xocolata poc pura, que no ho veia imprescindible. Tot i així, que no hi posaria la mà al foc.

Una altra vegada amb això de “la mà al foc”! Nosaltres demanant certeses, i ens tornen la pilota donant-nos recomanacions però som nosaltres qui hem d’acabar decidint. Crec que ser pares va molt d’això: acabar decidit com actuar amb la informació que tens en aquell moment. I confiar que serà el que hagi de ser.

Ahir vam decidir no anar d’urgències amb l’Appa. Vam prendre un risc i ens vam quedar a casa, estant atentes a com evolucionava. Per sort, ha passat bona nit i avui s’ha comportat com habitualment. Així que ha quedat en un ensurt, en una anècdota. 

No sé què haguéssim fet si hagués estat la criatura l’afectada, si per exemple estigués amb febre. Potser haguéssim anat a urgències en el seu cas. 

O potser hi haguéssim anat si hagués estat de les primeres vegades que li passava, però fos la 10a vegada en dos mesos que li passa, potser ens haguéssim quedat a casa, fent cova. Diuen que canvia molt amb la primera criatura respecte la segona o la tercera, que les preocupacions es relativitzen molt i la forma d’actuar és ben diferent. 

Anirem a l’hospital quan hi haguem d’anar, sens dubte! Però si no cal, tenim la sort d’estar molt bé a casa, de sentir-nos còmodes a la nostra llar, i això també cura i aporta benestar. 

Avui dic això, però ja veure quan m’hi trobi! 😜 A veure com va evolucionant la percepció del risc i la forma de donar-hi resposta. 

Mentrestant, seguirem fent pràctiques de paternitat amb l’Appa, com a precursora de les situacions que viurem amb la criatura 😊