Anem cap a la foscor. Tenir menys hores de llum m’ajuda a baixar el ritme i em convida a la introspecció. A estar menys social, més cap endins. A mirar les pors que sento ara pel part que vindrà. Encara queden mesos, però compartir-les, desgranar-les, veure d’on venen, m’ajuda a relativitzar-les i a estar-hi més còmode, encara que segueixin presents.
Aquesta setmana hem tingut la primera trobada amb la Gemma Aguilar, la llevadora que ens acompanyarà en el que queda d’embaràs, el part i el postpart. Ha vingut a casa, i és un amor! He estat content de conèixer-la en primera persona i ensenyar-li l’espai. Si tot va bé, aquí és on la Mariona parirà.
La Gemma ens fa la reflexió que si la criatura acaba naixent a l’hospital, també significarà que haurà anat bé. Haurem fet el que haurà calgut. Ens convida a què, si acabem a l’hospital, no ens ho prenguem com un fracàs. M’agrada poder-ho mirar així, serà el que hagi de ser. Buscarem escoltar la criatura i que neixi com vulgui. Anar repetint-me això, dir-ho en veu alta, escriure-ho aquí, fa que ho vagi assimilant.
Amb la Gemma anem més enllà de temes pràctics i explicacions mèdiques. Ens pregunta com van ser els nostres naixements, el de la Mariona i el meu, què en sabem, què ens n’han explicat. Parlem de patrons familiars. Té una visió de tot el procés d’embaràs, part i postpart com una experiència reparadora, com una oportunitat de reviure el procés, de tornar-hi a passar amb la consciència que tenim ara. És bonic prendre’ns-ho així!
Parlem de les pors que sentim. Ja havíem començat a obrir aquest tema amb l’Imma Sàrries en el curs de preparació a la mapaternitat, i aquesta vegada en parlem amb més profunditat.
La Mariona comparteix que no li agrada parlar de pors ara mateix perquè es troba en un moment que no està connectant amb aquesta emoció. Tot i així, diu que li fa por tenir un esquinçament perineal, que vol dir que quan baixi la criatura pel canal de part, se li estripi la pell i part del múscul que hi ha entre la vagina i l’anus. També li fa por que la criatura no s’agafi a la teta per mamar i tingui problemes amb la lactància.
Al costat d’aquestes pors, les que jo sento com a pare em semblen una mica ridícules, menys rellevants. Em sento petit, però bé, ho comparteixo aquí perquè he vingut a obrir-me, a dir el que em passa i no filtrar-m’ho, encara m’aparegui vergonya.
Jo soc aprensiu a la sang. Quan vaig a fer-me una analítica, em marejo, em quedo pàl·lid i quasi em desmaio. Alguna vegada que m’he fet un tall, en veure la sang, m’he desmaiat i m’han hagut de posar els peus amunt i fer-me olorar alcohol per recuperar-me. Munto un bon sidral, i no hi puc fer més, sento que és superior a mi, no hi puc fer res de res. No he donat mai sang per això, perquè ho visc com un calvari, ho passo molt malament.
Tinc por de desmaiar-me en el part. Que vegi sang (que n’hi haurà, molta o poca) i que em maregi. I més que el fet que em maregi o m’arribi a desmaiar, em fa por que això destorbi el procés de part, que faci anar malament, s’endarrereixi per mi, que m’hagin d’atendre a mi en comptes de la Mariona que estarà parint. No vull ser un destorb! Però és que això no ho puc controlar pas. I mira que jo sóc molt de controlar les coses eh! O més ben dit: creure que les controlo. Però amb això de la sang, no controlo res de res.
Em quedo més tranquil quan la Gemma ho relativitza: diu que els acompanyants en parts que ha atès que eren aprensius a la sang, no s’han marejat perquè la situació és tan diferent de lo viscut fins llavors, que hi ha algo que els fa tirar i sobreposar-se al mareig. I que si em marejo, no passa res! Hi haurà dues llevadores i si en algun moment quedo KO, doncs serà part del procés. Sentir això em calma i li treu pes a l’assumpte, m’alleugereix.
Una altra por que tinc és com es comportarà l’Appa, la nostra gossa, durant el dia del part. És una gossa bonatxona, la majoria del temps és molt tranquil·la, però als vespres de vegades es neguiteja i es posa a bordar perquè sent altres gossos o l’olor de senglars que passen prop de casa. Com que el part serà una situació totalment nova, em fa por que es posi molt nerviosa per com estigui vivint la Mariona el part, i que estigui demanant-nos atenció o es posi pel mig quan no toca.
La Gemma ens comparteix que sovint gossos saben col·locar-se molt bé en els parts, estant presents des de la distància, deixant espai. Saber això m’asserena, perquè és cert que l’Appa sap molt bé com posicionar-se en moments clau, quan cal. I igualment, acordem que tindrem el telèfon d’algú que ens la pugui venir a buscar si veiem que és el que ens va millor.
L’última por que m’ha vingut és la que trobo més ridícula, però també la vull compartir aquí perquè és part de la cultura en què vivim i del que he viscut a casa. Em refereixo al “molestar”, “ser una molèstia pels demés”. I trobo interessant desgranar-ho més:
Vivim en un país on, culturalment, cadascú té llibertat per fer allò que li doni la gana, però aquesta llibertat s’acaba quan es molesta o perjudica a altres. No ho he llegit enlloc i en escriure-ho m’ha costat perquè no sabia ben bé com dir-ho: és algo cultural, percebo que està implícit en la manera de viure d’aquí. I és diferent d’altres cultures del món.
Per exemple, aquí si hi ha algú escoltant música amb un altaveu i em molesta, primer de tot m’emprenyo i em dic per mi “quin morro! Vaia imbècil”, i després educadament m’hi apropo per dir-li que l’escolti amb uns auriculars, o que si no en té la pari. Em sento amb tot el dret de demanar-ho. Darrere d’això hi ha la creença que tinc dret a què no envaeixin el meu espai personal, i l’espai auditiu és part del meu espai personal.
Bé, doncs el mateix passarà a la inversa en el part: quan la Mariona estigui amb contraccions heavies i cridi pel dolor que estarà sentint, sens dubte que totes les veïnes ho sentiran. Sigui l’hora que sigui. Hagin tingut el dia que hagin tingut, o tinguin una entrevista de feina / examen d’oposicions / es vagin a casar l’endemà / sigui el dia més important de la seva vida i necessitin descansar. Em sap greu molestar.
Sí, em fa por molestar a les veïnes durant el part i que ens vinguin a trucar a la porta de casa demanant que deixem de cridar (o que sigui la policia qui vingui). Em sap greu fer-los anar malament, hi ha algo profund en mi que hi empatitzo. He estat educat així. Perquè de fons hi ha la creença que tenen el dret a no ser molestades.
I és aquí quan tot això perd el sentit. ÉS UN PART! Estarem de part, i clar que la Mariona cridarà i molestarà a les veïnes! Que vingui la policia si cal a picar-nos la porta, que serà tan sols un dia però aquell dia MOLESTAREM TOT EL QUE FACI FALTA!
I ho he posat en majúscules, però m’adono que em costa molt permetre-m’ho, validar-me això. És algo molt profund: ja no va del part, això és meu i ve de lluny, està enquistat en la meva forma d’entendre com funciona el món. És una creença limitant que estic trencant, travessant. Una més que la vida em posa davant.
La paternitat i (intentar) viure-la amb consciència em portarà a un munt de situacions així, això és lo bonic i també lo difícil, qui teniu criatures ja ho sabeu. Anar-ho compartint per aquí m’ajuda a prendre’n perspectiva, a tenir una visió més global. En el meu camí de creixement personal, reflexions com aquesta són un tresor.
I fins aquí les pors, per ara. Potser n’apareixen més, potser no. A dia d’avui, el que és ben cert és que ens ha canviat radicalment la vida des que la Mariona té la baixa i ha deixat de treballar. Té molta més energia, s’està cuidant moltíssim exercitant el cos (fent yoga, ballant…) i està cuinant molt coses súper sanes. Això és bo per la criatura, i indubtablement també ho és per mi.
També m’adono que aquest últim parell de setmanes m’he sentit cansat i amb poca energia. Crec que jo estava sostenint molt mentre la Mariona seguia treballant, tant emocionalment com en les tasques de la casa. Ara això ha canviat, la Mariona té més temps lliure i està fent molt més, i a mi m’ha pogut aparèixer aquest cansament que estava acumulant.
Espero de mica en mica anar-me recuperant energèticament. Que hi hagi menys hores de llum, que es faci fosc més aviat, m’ajuda a fer menys, a descansar més, a portar un ritme de vida més sa.