Setmana 13. Wait… WTF??? Sí sí, setmana 13. Però… a l’anterior publicació no havia dit que estàvem a la setmana 14? Anem enrere en l’embaràs? No, anem endavant, i ara estem (tornem a ubicar-nos) a la setmana 13. No hem perdut una setmana d’embaràs, hem guanyat una setmana de vida.
Aquesta és una de les revelacions descobertes al curs de preparació a la mapaternitat que hem fet amb l’Imma Sàrries a l’Espai La Tribu de Vic aquest dissabte.
Deixeu-me que us posi en context. El número de setmanes d’embaràs es calcula des de la data de l’última menstruació viscuda. En el cas de la Mariona, va ser el 18 de juliol de 2023.
Calendaritzant 40 setmanes, la data prevista de part era el 23 d’abril de 2024 (sí, per Sant Jordi 🥳). Va ovular aprox l’1-2-3 d’agost, la Mariona ho sap perquè ella s’ho nota al cos quan ovula. Per tant, el sexe que vam tenir aquells dies és quan hi va haver la fecundació, quan es va donar la concepció.
Ara bé, fa una setmana i poc vam fer l’ecografia del 1r trimestre i el ginecòleg ens va dir que, pel que veia, la Mariona estava de 13 setmanes i no pas de 12.
Ens va explicar que es devia haver avançat tot una setmana, que la primera regla que no va venir (la de l’agost) es devia haver avançat, i que per tant tot l’embaràs i la data prevista de naixement s’avançava una setmana. La nova data era el 16 d’abril 2024.
WTF??? Ens vam quedar a quadros. No ho vam entendre massa, per nosaltres no tenia sentit aquesta explicació perquè la Mariona sap quan ovula i, per tant, en quina data va ser la fecundació, i no anava pas una setmana tard en el cicle menstrual.
Ens va fer dubtar, la va fer dubtar, però no li vam donar més voltes, ens ho vam prendre com a cert. En el fons, ell és l’expert, no? (després reprenc aquest punt)
Inicialment, no li vam donar més importància. Que preveiem que naixerà una setmana abans del que pensàvem? D’acord, ara mateix tampoc ens canvia massa la vida si la data probable de part és el 16 o el 23 d’abril. Re-calendaritzem les setmanes i ja està, cap problema. De fet, millor, quedava una setmana menys pel naixement!
Però ahir al curs amb l’Imma Sàrries vam adonar-nos que això no és pas trivial! Té moltes implicacions! Algunes a nivell súper pràctic, altres en un sentit més d’enfocament de sistema!
Comencem per lo pràctic. Encara que la data de part es compti a les 40 setmanes des de l’última regla, lo més habitual en un primer embaràs és que el naixement sigui a les 40 +4 o +5 dies. Segueix sent comú que es passi de les 41 setmanes, no és estrany, segons ens va informar l’Imma. On es considera una anomalia i s’actua en conseqüència és a partir de les 42 setmanes, llavors s’intervé mèdicament.
Però clar, si a ulls de les professionals de la salut que ens acompanyen, la Mariona està embarassada d’una setmana més del que realment està, actuaran abans!
És a dir, si la Mariona estés a les 41 setmanes i no hagués parit (cosa que passa a moltes mares i no suposa un problema), sanitàriament es tindria la informació que està de 42 setmanes i en aquest cas sí que intervindrien!
I sabem que ho faran amb tota l’artilleria pesada: provocar el part amb oxitocina sintètica, epidural i cessària si cal. I tot, en nom de fer “el millor per la criatura”! Joder, estem bojos o què?????
Perquè tot això té unes implicacions profundes que visibilitzen aquest sistema patriarcal en què vivim: és la dona gestant qui sap com es troba i què li convé? O és la professional de la salut que sap com s’hauria de trobar i què li convé? Si no encaixen les dues visions, quina preval?
Fins ara, hem notat que la que s’assumeix que preval és la visió de la professional de la salut, passant per sobre del que pugui dir o sentir la mare gestant. Hi ha una seguretat en la manera de parlar, ens arriba una sensació de “aquí l’experta sóc jo, creieu-me”, que és difícil no caure-hi. Es dóna per fet. S’assumeix com a cert, així ho hem fet nosaltres, sense qüestionar-ho fins ara.
Però un moment: on està l’empoderament de la dona aquí? On hi ha la validació del que sent que necessita? Trobo que es parla molt d’empoderament de dones en altres àmbits, però en aquesta primera fase de la maternitat, que és una situació de vulnerabilitat total en ser el primer embaràs, aquí s’oblida, se’n va a la merda tot el discurs.
Ja sabem que vivim en una societat en què la prioritat número 1 no és pas fomentar l’autoescolta i l’entesa del propi cos. Però joder, és que això és l’altre extrem: sé el què et convé a tu. Tu no ho saps, jo sí. No m’importa el que em diguis, ni importa si saps quan ovules. Aquesta màquina fa unes mesures a la criatura i et dic que estàs de tantes setmanes.
No hi ha espai a no creure-s’ho, encara que això impliqui treure tot el poder a la dona sobre el seu cos i el que sent. Què fort… Que sapigueu que això passa.
Total, que decidim retornar a la setmana 13, que és la realitat. Diguin el que diguin.
Gràcies Imma Sàrries per ajudar-nos a veure això que se’ns havia colat. Que ens ho havien colat.
He recollit algunes reflexions heavys compartides en el curs que m’han arribat profund i han tocat algun lloc sensible i commovedor dins meu:
- Les professionals de la salut hi són per donar seguretat en tot el procés d’embaràs i part. Si anem a una visita i sortim més insegures, més espantades, amb més angoixa, millor no continuar sent acompanyades per aquesta persona, no està fent bé la seva funció.
- Vivim en una societat que promou que ens posem “en mans de…”. Cal que ens posem a les nostres pròpies mans, i que la professional de la salut que ens acompanya, ens informa (també des de la seva experiència i expertesa), però no ens dirigeix ni tria per nosaltres.
- Els problemes en parts a casa sovint apareixen per una mala gestió del prepart, pel cansament acumulat. Cal menjar bé, hidratar-se bé, descansar tot el possible.
- La mare gestant no pareix quan vol, no és una cosa de voluntat. El part l’inicia la criatura, de dins cap enfora, no pas de fora cap endins. Com a mare, entregar-se a la vida, rendir-se a ser un canal per on s’expressa la natura.
- En el dia del part, buscar que hi hagi el mínim d’interferències possibles, que res molesti a la mare en el procés de parir. I és lo mateix les hores i dies després d’haver parit.
- No s’ha d’estar en formar física per parir, s’ha d’estar en forma mental, per poder ser una eina al servei la natura.
Totes aquestes frases compactades i condensades en tan poc espai tenen tanta potència, són tan fortes… Uau!
Alhora, mirant-ho amb perspectiva, m’adono que el curs amb l’Imma Sàrries ha anat molt enfocat a les dones gestants. Com a pare, he sentit que hi estava una mica com a oient, com a observador. M’ha interessat moltíssim, he après mogollón de coses sobre el pre-part i el part. I també m’ha obert qüestionar-me quin és el meu rol. Perquè tinc clar que no vull ser un espectador.
Soc pare i parella, però com es tradueix això a la realitat en el prepart i el part? Acompanyant emocional, servidor, escoltador, solucionador de temes logístics, protector de l’espai, recordador de què begui aigua i estigui hidratada…? Work in progress això de trobar el meu lloc.
I amb tot això, on quedo jo? Què em passa a mi? Me n’adono que no ho sé. Havia perdut el contacte amb mi mateix. M’havia perdut en lo fascinant de la mapaternitat, de l’embaràs, del part a casa, del què fer i com ubicar-me.
No és gens nou per mi això de perdre’m en lo extern. Com recuperar-me? Com tornar a mi? Tancant els ulls, meditant… Però m’adono que em costa, que no m’ho valido. En part, per la por que l’altra se senti abandonada.
Com estar present, amb l’altra i alhora veient-me a mi? Aquest és el meu focus d’exploració actual.
«I ei, que tot això de la presència no vingui des de l’exigència, eh! Que no surti de l’haver d’estar present, com una autoimposició o algo que em deus», em diu la Mariona. Gràcies pel recordatori amor, amb això estic.
Surto del curs amb la sensació que això de l’embaràs i el part és lo més bèstia que m’ha passat a la vida. Sí, amb tot lo que vingui. És cap aquí, ho tinc clar.
Bonus track: ahir vaig sortir al telenotícies vespre de TV3 compartint sobre el treball que fem a EntreHomes 😎😜 Què bé que es visibilitzi el treball que fem sobre violències masclistes.
Tot i que vull remarcar que des d’EntreHomes no ens sentim representats pel concepte «noves masculinitats»: no pretenem generar un nou decàleg de com s’ha de comportar un home. Al contrari, això seria seguir amb la dicotomia home bo / home dolent, home deconstruït / home maltractador, home conscient / home garrulo macho alfa imbècil que només es mira el melic.
No, la intenció va en la direcció d’integrar que també hi ha un garrulo en mi que la lia, que de tant en tant exerceixo violència fins i tot sense voler i sense ser-ne conscient. Hi ha camí per fer. Posem-hi el focus, estiguem en això, encara que sigui incòmode.