Símptomes de l’embaràs en la mare… i en el pare

Setmana 14. En aquest primer trimestre d’embaràs la Mariona s’ha trobat realment malament. “Quan s’acaba això i començaré a sentir-me millor?”. Ha estat dur. Per ella, i també per mi en sentits diferents.

En aquestes darreres setmanes, quan la Mariona compartia el seu malestar profund i continuat, la gent propera ens retornava que és una cosa habitual durant aquest primer trimestre i que gairebé sempre millora en començar el segon trimestre d’embaràs. 

“Què vol dir gairebé sempre? Hi ha casos que no???” 😱 Llavors ens matisaven que pot passar que el malestar s’arrossegui tot l’embaràs, hi ha casos puntuals que passa això. I ella i jo ens miràvem desitjant que aquesta no fos la nostra sort 🤞🏼🤞🏼🤞🏼

Però un moment, anem a concretar: què vol dir “malestar”? Quins símptomes hi ha? Fent una cerca ràpida a Google (o ara ja es fa a ChatGPT?), s’obté una bona llista de símptomes habituals que tenen (més ben dit: pateixen) les dones durant l’embaràs. No m’interessa massa la llista genèrica sinó què li ha passat a la Mariona.

En el cas de la Mariona, he sigut testimoni d’aquests símptomes:

• Nàusees. Però unes nàusees molt rares, que no la portaven a vomitar. Més aviat era sensació de mareig constant, com qui està en un vaixell i hi ha sempre un mareig de fons.
• Sentit de l’olfacte aguditzat, i olors que passen a ser pudors. En general, moltes olors li semblaven terriblement fortes. Algunes es convertien en pudors. Jo ho vivia com que de cop i volta li agafava mania a alguna olor random: al sabó de rentar plats, per exemple. Estant amb la furgo a Grècia, havíem arribat a deixar fora de la furgo el sabó perquè no li molestés!
• Aversió a alguns aliments i obsessió per altres. Jo soc vegetarià i tiro bastant de formatge. Bé, doncs resulta que a la Mariona li va deixar de venir de gust menjar formatge 🥲 En canvi, les nectarines li venien súuuuuper de gust! 
• Pixar a mitja nit. Ella no ho havia necessitat mai, però de cop i volta necessitava aixecar-se a les nits a fer pipi. 
• Cansament, esgotament, baixa energia. Tot li costava més de fer. I encara que no li agradés i la posés de mal humor, realment no podia fer més.

Sent sincer, durant aquests mesos la Mariona ha estat rallada (més enllà d’aquests símptomes). No només era trobar-se malament: em compartia que no s’esperava això. Ningú li havia dit que li passaria això, que se sentiria així! No s’havia preparat per prendre-s’ho com a part del procés i entomar-ho millor.

En el fons, parlant-ne em deia que sí que ho havia llegit, però viure-ho i patir-ho en carn pròpia és tota una altra història. I no s’esperava que fos tan dur. 

També s’hi barreja rebre el típic comentari: “Disfruta de l’embaràs!”. I això a ella la rebentava per dins. “No el puc disfrutar així joder! És una merda! Em sento com una merda!”

Sí, trobo que s’idealitza massa l’embaràs, aquest malestar no apareix a les fotos. I m’agradaria fer-ho públic i que més persones en siguin conscients: és molt dur per a la persona gestant.

Un punt de llum que ens va ajudar a relativitzar i enfocar-ho diferent va ser a l’entrevista amb la Gemma llevadora. Ella ens va compartir que era normal que es trobés malament, que estava dedicant tota la seva energia al creixement de la criatura i crear vida, que no és poca cosa! Estava fent net de moltes coses, seves i de llinatge, i la part visible era aquest malestar. I això ens va assossegar.

I els homes? Quins canvis i símptomes experimenten durant l’embaràs? Preguntant-li a ChatGPT, em respon que els homes no experimenten canvis perquè “la gestació passa al cos de la dona”. Touché! Però jo sí m’adono que he canviat. Potser no en el nivell físic i hormonal, però en el psicològic i emocional sens dubte.

Què m’ha anat passant al llarg d’aquestes últimes setmanes? Què m’ha aparegut? El meu cos no ha experimentat canvis físics, el que m’ha aparegut són més aviat canvis d’actituds i comportaments que estan relacionats i responen als canvis que va vivint la Mariona i a la idea de tenir una criatura.

Fent un exercici d’autoanàlisi reflexiu, m’adono que m’ha sorgit:

• Instint de protecció. Realment algo molt profund, una sensació de vigilància amb la finalitat de protegir a la Mariona i la criatura en el nivell més pràctic i primari.
• Tendresa. Mirar a la Mariona i connectar amb l’amor, amb l’estima cap a ella. D’alguna forma, entendre-la en lo profund. També sentir-me part d’aquesta tríada.
• Ser resolutiu. M’ha sorgit l’impuls de solucionar temes. Clarificar, organitzar, buidar. M’apareix la necessitat de netejar i ordenar, de tenir més espai.
• Preocupació econòmica. Guanyem prou diners per viure com volem viure? Com volem viure la criança? Quantes hores volem treballar? Què és sostenible econòmicament? Projeccions futures que m’han anat generant certa angoixa, tot i que faig el que puc per apartar-les i que no se’m mengin el present.
• Disciplina, entesa com el compromís amb mi mateix de millorar com a persona, estar més centrat i viure de forma més sana. Hàbits i rutines que abans no feia per mi, ara les faig perquè són positives més enllà de mi: són beneficioses també per la parella i la criatura que esperem! Per exemple, m’he sorprès aconseguint meditar cada dia molts dies seguits (molts més dels que m’hauria imaginat!), i cuidant molt més com ens alimentem.

I com casen els símptomes de la Mariona amb els meus? Aquí ve el quid de la qüestió. Quan estava activat el meu instint protector i resolutiu, em sorgia gairebé automàticament solucionar qualsevol cosa que generés malestar a la Mariona.

Li molesta el sabó de rentar plats? En un tres i no res estava fora de la furgo. Vol nectarines? Busquem un súper per aconseguir-ne. Està cansada? Plantem l’hamaca i a fer la migdiada, sigui l’hora que sigui. 

Lo nou, lo xulo, lo que no m’havia adonat, lo revelador, ha estat que en segons quines situacions aquest instint solucionador meu la molestava. O més ben dit: també la molestava, juntament amb tota la resta.

Aquí sí que em quedava fora de joc. I llavors, què faig? Què foto jo ara? 

Mans buides, espatlles avall, cara de perdut, mirada enllà. Rendir-me, encara que sigui una mica, per no poder fer res. Deixar passar el temps.

Temps per descansar, per existir. Temps no productiu. Després d’una estona perdut (que no pas estona perduda), apareix temps de presència. Temps per retornar a mi, també. Per reconnectar. 

Comparteixo algo que ens ha servit. No sé si dir-li eina, o pràctica, o exercici, o què, no ho tinc clar. Però a mi indubtablement m’està ajudant com a brúixola perquè desactiva les meves reaccions automàtiques i em permet obrir la perspectiva. 

Preguntar-li a la Mariona “què t’aniria bé ara de mi?” i oferir-me per:

1. Proposar solucions. Aquesta opció ja sabeu que la tinc trillada, és la que em surt per defecte. També és la que sovint ella no vol.
2. Escoltar-la, sense reaccionar al que diu, sense dir res jo, només escoltar-la.
3. Abraçar-la, fer-nos carícies, contacte físic sense dir-nos res, sense paraules.
4. Espai individual per a cadascú, passar una estona separades cadascú a la seva.

Aquí queda això. Desitjo que proveu de fer-ho servir, a veure si us és útil! Ei, i no és una eina fixa rígida eh! Adapteu-la a les opcions que cregueu més convenients 😉

Ara ja hem passat la barrera del primer trimestre i la Mariona es comença a trobar una micona millor. No encara és per tirar coets ni fer una festa (tampoc té l’energia), però és cert que se sent millor. No pas cada dia, no hi ha una línia que marqui sentir malestar de no sentir-lo. És més una lleugera millora que es va fent més present. Té menys nàusees, està menys marejada, el que li queda ara és sentir que no té energia i que està esgotada. 

Ai, per cert, aquesta setmana és la primera que jo li començo a veure una miiiiiiica de panxeta! Ella ja fa setmanes que diu que se la nota, però jo, tot i fixar-m’hi, no li veia. Ara ja sí 😀

Per acabar, compartir que avui m’he pres un suc de taronja perquè algú m’hi ha convidat i he estat més content que un gínjol! 🥳

Persones que llegiu Papadri i heu viscut un embaràs: si voleu compartir els vostres símptomes escrivint-los en els comentaris, jo estaré encantadíssim de recollir-los i saber per on heu passat! Potser m’ajuda a identificar-ne de nous que no m’havia adonat que també em passen. Potser ajuda a seguir ampliant mires, visibilitzar diferències i normalitzar els canvis que genera l’embaràs, també en els homes 🙃😊